"Abans que els avions tornin a passar, deia, vull fixar-me en els ulls del sergent. Com si pogués acostar-m’hi i, des del privilegi d’un primer pla, captar tots els detalls d’una mirada que té la consciència de veure el món per última vegada. I sé que d’aquesta descripció en dependrà, en bona part, el sentit de la narració. I que, en acabat, hauré de triar, polir, retallar, canviar, envernissar cadascuna de les paraules que configuraran la descripció d’aquesta última imatge. I hauré d’escriure d’una manera que qualsevol la pugui llegir i, a més a més, entendre. Escriure-la perquè la pogués llegir el pare, per exemple (que no la llegirà), i, potser, sentir-se’n orgullós i entendre tot el que conté la visió del sergent."
Si menges una llimona sense fer ganyotes
La nostra guerra
Sergi Pàmies
1 comentari:
M'agrada molt aquesta concreció del lector, el pare, i la voluntat d'un estil senzill, apte per a tothom ("que qualsevol la pugui llegir"), una mena d'inversió del tòpic "odi profanum vulgus".
Publica un comentari a l'entrada