NO FALTA TANT. ELS 7 ANYS DE LA JÚLIA

     Madura, lenta, la fruita verda al sol

     quan el tot és poc menys que el no res

     amb el pas del temps junts hem après

     com ser pare i com ser filla. Del bressol

     d’abans d’ahir fins la nena d’avui dia

     solament ha passat un instant

     malgrat el que diguin, despistats,

     els fulls grocs del calendari, amb falsia,

     o les busques del rellotge mentideres.

     Ara ja has encetat el camí

     jugant a pintar-te de carmí

     els llavis, i a amagar penes i banderes.
     Així, de seda, vas teixint el capoll,
     revolts d’un corriol de papallona
     que jo caminaré amb tu una estona
     i després jo ja no, sense fer soroll,
     m’aturaré al marge mirant el meu cigne,
     preciós, volant pel cel de la vida,
     i l’enyorança farà ferida,
     perquè havíem après a ser pare i filla...

     i ja no falta tant per a tot això.

     No falta tant. Potser menys i tot.