DESPRÉS DE VEURE EL FINAL DE "LOST"

Vet aquí un Locke, vet aquí un Jack, i aquest conte s’ha acabat.

Aquest ha estat el final. Sefini. The end. Sanseacabó. El dia que tots desitjàvem impacientment que arribés, el dia que tots temíem que esdevingués, ja ha passat a la història. I confesso que no sé gairebé què escriure sobre tot plegat, estic una mica confús i em sento desorientat, però me’n moro de ganes. És una estranya sensació. Em dona la impressió de que ara ens haurem de desintoxicar, suportar el mono i superar la síndrome d’abstinència, com bonament puguem. A uns els hi haurà encantat el final, a d’altres no. Així és aquesta sèrie, no suporta mitges tintes. Així és l’illa. Així és, en definitiva, la vida. El final sembla que és concloent, i això és un motiu d’alegria, no m’agradaria que es poguessin fer seqüeles de baixa intensitat que, ens agradi o no, ja mai no serien el mateix. Personalment, crec que no cal. Lost ha tingut el seu moment, i aquest ja ha passat.

En quant a la resolució, aquest és un final que s’ha d’assimilar com una bona teca que hem anat degustant, amb golafreria, més enllà de la sacietat de la gana, fins a quedar ben tips. Ara toca la digestió, la migdiadeta, i una passejada que ens ajudi a pair.

Al final, molts dels enigmes que ens havien excitat i incitat a seguir mirant capítol rera capítol, no han quedat aclarits del tot. Però ens han donat un bon grapat de respostes (cosa que, sincerament, dubtava), i les altres queden per a la fantasia, hem d’assumir certs misteris com ho fem amb els de l’actuació d’un mag, en la que la seva màgia, si ens expliquen el truc, s’esvaeix. Això és el que passa també en els llibres de Murakami o de García Márquez. I a l’Antic Testament. O, si se m’apura, als llibres de ciència: cada resposta provoca, com a mínim, una nova pregunta. El que ens queda és el camí, una sèrie de històries personals i comunes que ens han atrapat, i que han portat a un seguit de persones a ser millors del que eren. La gran paràbola de l’illa és la de la vida mateixa: al principi, tots som uns desconeguts, desconfiem entre nosaltres i fem prejudicis en base a l’aspecte de la gent. Després, poc a poc, ens anem coneixent, com som realment quan ens desprenem de les màscares que ens autoimposem, quin és el nostre passat, les nostres reaccions, les nostres creences... simultàniament, absorbim coses dels altres, i el nostre entorn humà i físic ens modela i ens converteix en éssers diferents: així neix l’amistat i l’amor, però també l’odi i l’animadversió.

Alguns pensaran que després de tot, la història es redueix a l’enfrontament del bé i el mal, el bo i el dolent, però, no és així en totes les grans històries èpiques? I no parlo només dels clàssics o de les novel·les de cavalleries: podríem parlar dels Westerns o de La guerra de les galàxies, de Matrix o de Ventdelplà... potser una mica si, però hi ha més, molt més: és la lluita de la voluntat contra el destí, de la fe contra la ciència, i en aquestes lluites mai no hi ha un vencedor i un vençut.

M’ha encantat, per treure-li transcendència a la cosa, el petit moment en que l’Hugo, reproduint l’escena del traspàs de poders, beu una mica d’aigua bruta en una ampolla vella de plàstic... i exclama si només és això i ja està. En el fons, no deixa de ser una petita broma dels guionistes davant les possibles reaccions de l’audiència davant el darrer capítol. Tot allò que sembla tan transcendent, al cap i a la fi no deixa de ser simbòlic, senyors, això és entreteniment, és una aposta lúdica, i no pretenem explicar els grans misteris de la vida. Genial.

En fi, tot i que hem arribat al final, no em dona la sensació que realment tot això s’hagi acabat. Potser en algun lloc existeix una illa on hi viu algú que la protegeix per tal que la seva llum segueixi brillant fins a la fi dels temps...