Fa molts dies que aquest llibre reposa sobre la meva taula, produint-me una sensació de malestar per no saber massa bé com encarar-ne un comentari. Finalment, enceto aquestes línies amb la confessió honesta del desorientat i l’avantatge de tenir la seva lectura a certa distància temporal, cosa que sempre ajuda a veure si la història ha estat prou impactant com per recordar-ne els detalls, o si pràcticament ja està oblidada. En el cas d’Invisible el resultat és mixt, però amb tendències a no recordar-ne gaire detalls.
Aquest és un llibre d’estructura complexa, tot i que molt ben portada i perfectament entenedora. En aquest sentit, es nota la mestria de Paul Auster a l’hora de dominar la construcció narrativa del text. La part fosca és que sembla més un exercici fet en una classe pràctica de literatura per poder comentar les diverses maneres d’encarar una història, que la manera òptima per a desenvolupar-la. Així, la narració comença relatant en primera persona les peripècies d’en Adam Walker i com va conèixer el seu antagonista, en Rudolph Born, i la seva xicota, la Margot, i el fet que marcarà la resta de les seves vides: la mort d’un adolescent que els atraca amenaçant-los amb una pistola. Després, descobrim que tot això són anotacions del propi Adam per tal de relatar la seva vida, anotacions adreçades a un antic company de la universitat, amb qui seguiran intercanviant impressions. Passat aquest breu interludi, on es creuen cartes i converses telefòniques, amb l’excusa d’estar preparant un llibre de memòries, la narració passa a tercera persona. Finalment, i novament després d’uns diàlegs d’intercanvi amb la vídua de l’Adam i amb la Cécile, el llibre acaba en primera persona a través de les anotacions en un diari, molts anys després, d’aquesta darrera.
La història té un desenvolupament irregular, i sovint en molts estadis de la història la redacció i el llenguatge deixen bastant a desitjar (tot i l’excusa de l’Adam d’estar malalt terminal mentre redacta algunes notes). No sé si la maduresa de l’autor o la seva precipitació per tal de tenir sovint una novetat al mercat afecten el resultat final de l’obra. De totes maneres és un fet que sovint s’ha comentat en determinats fòrums que el fet de que en Auster tingui més èxit fora del seu domini lingüístic que a casa seva és gràcies a la feina dels traductors, que, sempre segons aquests comentaris, enriqueixen la seva escriptura. El que no se li pot negar, però, fora de l’àmbit pròpiament estilístic, és que és un gran creador d’històries, des de obres genials, passant per relats interessants, relliscades intranscendents o experiments per a amants de les rareses austerianes. En quant al contingut, la història és prou sincera i creïble, i cal arribar al final per sentir les hipotètiques confessions d’en Born,
En fi, sembla que haurem d’esperar (tot i que donada la seva prolificitat, potser no gaire) per tornar a llegir una novetat on torni el gran Auster. Mentrestant, ens podem conformar rellegint la seva gran Trilogia de Nova York o El Palau de la Lluna. De totes maneres, si en aquest món tenim tendència a dividir les coses en blanques o negres, en bones i dolentes, en dolces i salades o en masculines i femenines, jo em decantaria, davant la dicotomia de ser o no austerista, per ser-ne un i dels bons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada