UNA NIT A L'ÒPERA (III)

Eugene Onegin

Els llums s’apaguen i les portes d’accés, focus de llum indirecta, es van tancant una a una, en una rutina que podria formar part d’una coreografia apresa. Els ulls s’acostumen a la foscor. Aplaudiments a cegues, com per encoratjar als músics i els cantants a fer una feina ben feta; també són aplaudiments d’autocomplaença, que expressen que el públic està a l’expectativa disposat a gaudir d’un bon espectacle. Tots plegats, a banda i banda de la caixa escènica, estem preparats.

La música esquerda el silenci amb timidesa però com en una inèrcia física, poc a poc, progressivament, va agafant embranzida fins apoderar-se de la sala. L’escenari s’il•lumina lleument, sobre una figura femenina que, en blanc i negre, resta estudiadament immòbil de cara a la platea i ja no existeix res més al meu voltant, ja no hi ha gent en altres butaques, ja no sóc a Berlin, ni tan sols estic en aquest món.

La veu de la soprano arrenca, i s’imposa fàcilment sobre l’orquestra que, acovardida, abaixa el to, i aquelles veus poderoses s’apoderen de la música i, agafant-la de bracet, l’acompanyen per tots els racons del teatre, ens acompanyen a tots els presents, en una passejada desenfadada i familiar.

L’escenografia és austera però efectista, i el muntatge modern fins a extrems d’experimentals –sempre tenint en compte que es tracta d’una òpera.

Vestits en blanc i negre, com pintats amb brotxes gruixudes, maquillatges grotescos, moviments gestuals representatius, passes imperceptibles, microscòpiques però constants, que fan aparèixer i desaparèixer els personatges sense que, en realitat, hagin aparegut o desaparegut. Cadires de fusta que ballen o volen, jaquetes que dibuixen a contrallum figures que no representen res o, el que és el mateix, que ho representen tot.

Lletres en rus subtitulades en alemany... però no importa, el que importa és sentir-se part de la màgia blanquinegra que s’està generant arropada per les veus avellutades i imponents d’ells, agudes i poderoses les d’elles.

En un moment donat, miro distretament el rellotge i no m’ho puc creure: pensant que hauria passat un quart d’hora, me n’adono que s’ha convertit en hora i mitja. I l’espectacle segueix encara una bona estona, i crec que m’hi podria passar la resta de la meva vida mirant-lo.