Staatsoper
La façana és discreta, però en passar el llindar, una bafarada de luxe caduc, d’ostentació descascarillada omple els pulmons i l’avidesa de les nostres llambregades. Els daurats ja no tenen la lluïssor que se’ls hi suposa, i el brillant dels marbres s’ha convertit en un refulgent mate. Amb el públic que ens envolta passa una mica el mateix: joies i elegància sobre cossos septuagenaris, gastats.
Recorrem sales i espais, on gent se saluda amb fredor germànica mentre fan un aperitiu a base de vi blanc. Pugem i baixem escales de pompa vetusta. Les olors són d’ambientador discretes i les sensacions són capritxosament contraposades, sabent que aquell és exactament el lloc que ens correspon, i ens sentim còmodes entre la jet set berlinesa, mentre alhora no desitgem altra cosa que sortir corrents de tota aquella hipocresia.
Un cop asseguts, constatem la petitesa de la sala de butaques. Me la imaginava més gran comento parodiant aquell personatge de Oh, Europa, la celebrada sèrie de Dagoll Dagom de fa uns anys. En contraposició, l’alçada de la sala em deixa meravellat. L’espai és ple com un ou i milers de converses creuades en alemany omplen l’espai sonor i les nostres oïdes, mentre, expectants, esperem pacientment l’inici de la representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada