Tornar a començar

Fa uns dies vaig obrir de nou el Rebost. La veritat és que vaig haver de lluitar amb una dotzena de contrasenyes possibles, tres o quatre noms d’usuari i un parell de caigudes de wi-fi. Però una marea d’obstinació es va unir amb un xic de sort, i com quan un gran mag fa un sortilegi en un conte medieval, finalment, quan menys ho esperava, es va obrir la porta del darrera del bloc.

En entrar-hi, la imatge que en vaig tenir va ser desoladora. Hi feia fred i un tuf a resclosit irrespirable. La pols cobria amb paciència grisa tots els continguts, alguns enllaços estaven trencats i d’altres penjaven d’un fil. Fins i tot les fotos, si això és possible en l’era digital, s’havien descolorit.

Tot plegat ja no servia gaire per res i vaig pensar que el millor seria enderrocar-lo, deixar el solar net i llest per a que algú altre hi edifiqués les seves pròpies paranoies, que les meves ja estaven molt vistes i, segurament curat de tots els meus desficis, allò s’havia anat morint d’inanició. Al cap i a la fi, tot això s’estava caient a trossos, i si passava alguna desgràcia algú en podria prendre mal.

Com que m’ofegava, esquivant escriures sobre el fet d’escriures i cartells del dia 1, passant per sobre d’alguns comentaris de gent que elogiava les meves modestes lletres, vaig anar a obrir les finestres. Em va costar, estaven inflades i desencaixades. Però quan ho vaig aconseguir, un raig de sol esquitxat de partícules de pols va pintar de colors totes aquelles andròmines i vaig pensar que, abans de destruir-ho, potser podria fer una mirada al material que per allí es podria.

I vaig començar a llegir.

La veritat, recordava poca cosa, i em vaig enganxar bastant. No vull dir, amb això, que em semblés que havia fet una feina excel·lent, però sí que em feia gràcia redescobrir-me a mi mateix, llegir els textos d’un paio que pensava exactament igual que jo. I en algun moment, em vaig descobrir rient jo sol. No somrient ni fent-me aquella mena de gràcia que rius per dins, no, rient. Física i sorollosament.

I vaig pensar que mira i que perquè no. I vaig decidir conservar tot allò, que és tot això. I mentre seguia llegint, vaig considerar que no només ho mantindria, sinó que fins i tot en faria una còpia per tal d’assegurar-ne el contingut en cas d’accident. Finalment, quan ja estava a punt d’acabar els duplicats, em va començar a ballar pel cap la idea de que, si ara gaudia amb aquelles cosetes d’abans, perquè no garantir-me unes “cosetes d’abans per al futur”. És a dir, penjar nous continguts per, d’aquí un temps, redescobrir-ho. Prou coses han passat i estan passant des de llavors. I mentre valorava tot això, he arribat a la primera entrada que vaig fer aquí, el 25 de gener de 2010, una mena de captatio benevolente a mode de les càpsules del temps que s’enterren en els fonaments de les grans obres arquitectòniques i d’enginyeria, on raonava allò que em motivava a crear un bloc: el plaer de picar tecles i ordenar, en certa manera, les converses interiors.

Així doncs, en el dia del meu cinquanta-unè aniversari, he decidit fer-me un regal ben senzill:

Tornar a començar.

Caldrà fer algunes reformes, apuntalar per aquí i sanejar per allà. Potser una capa de pintura i arreglar algun endoll. Però podria quedar habitable, fins i tot tenir una certa confortabilitat. I, què coi, em torna a il·lusionar. Així doncs, acabo igual que vaig acabar aquella primera entrada, fa onze anys i cinquanta un dies: passeu, i sentiu-vos com a casa vostra.