MO-NO-SÍL-LABS

Un gin, el got amb gel, ras i curt. Mig ple. O mig buit. En el meu cas, el fet surt de la fi de tot: un pis buit, rar, te’n vas? Sí. Per què? No puc més. Ja sol, trist, ric. Tinc fam de tu. La llum del far s’ha fus. Plou. Ho tens clar? Sí. No. No sé què dir. Sóc ruc, tou, de cap gran i peu curt. On creu que va? On creus tu? Un cop sord i fred. Un tall greu. No vas a cap lloc! Com en un film del far-west, ni dret ni llei: el cos jeu mig mort. Un raig de sang. Sóc un nen nat tort. Al cel de maig, el sol sord dol els ulls. El mar riu roig, un pèl foll, com jo. Moc la sal amb els dits bruts. Què he fet? Pel sud un gos de pèl fosc rau tens, mut. Me’n vaig al bar, o ja hi soc... com hi he fet cap? Qui m’hi ha dut? No ho sé. Ser o no ser. Hom veu un boig en mi, ho veig als seus ulls. Bec. Bec més. Un glop. Dos. Tres, deu, vint, cent, cent mil! Un ble de pau, un rot que put. Un llamp blanc de llum de pas pel cap, sec, que fot molt de mal. Mig cec, amb un tel a l’ull com el bou del vers de no sé qui. Tos, un nus al pit, ben a dins, el tors tens, tip. El cor quiet. Tot el joc del món es fon. Un cul de sac. Pots fer tot el que pots, més tot és on és. Temps al temps, car res és res.