UN DIA ESTRANY

Es lleva al matí i el cafè té gust de pètals de rosa. 

Es clava al tou del dit una estranya punxa que sobresurt de la nansa de la tassa i un fil de sang roja cau sobre el platet en forma de poncella, però no s’adorm cent anys ni ningú el desperta amb un petó. No entén perquè ha tingut aquesta idea estrambòtica de la son, des que va perdre la memòria en l’accident, mai no li havia passat res semblant. Es mira, per distreure’s, el diari, que parla d’un home que s’ha tornat boig de tant llegir i es creu un cavaller medieval, d’un nen que estudia per esdevenir un dels més grans mags de la història, d’una parella jove que se suïciden perquè els seus pares no els deixaven estimar-se. Llegeix també la història d’un soldat que arriba a casa després de navegar perdut per mil illes de la Mediterrània una bona pila d’anys sense trobar la que té un tresor amagat, i la dona, tot i els pretendents que l’apressen per casar-s’hi, l’ha esperat enamorada, i se n’adona que el tresor sempre havia estat allí i tenia nom de dona. El diari també parla d’un home que es pot fer invisible, però que no gosa, i d’un altre que ha construït una màquina per anar de la terra a la lluna, però que resulta que per un tecnicisme el que fa és viatjar en el temps i li resulta molt difícil escollir la roba adequada per a cada ocasió. Parla també d’un tercer home que va morir, però que resulta que no era mort sinó que s’amagava perquè feia d’espia, i els espies ja se sap. D’un noble justicier que roba als rics i dona els diners als desnonats per la hipoteca i d’un altre que decideix donar la volta al món, tot i que només disposa de vuitanta dies o perdrà la seva feina. I a la contraportada, una dona caribenya que arriba als cent anys, confessa que l’únic que sent és soledat, mentre que a un capellà que fa de les muntanyes poesia, li creix el nas cada cop que diu una mentida, ni que sigui piadosa.

Tanca el diari confús. Tot sembla molt estrany, avui. Decideix baixar al carrer, a estirar una mica les cames, però en obrir la porta del pis es troba una gitana vella que li diu si li vol comprar una rosa. I per a què la voldria, jo, una rosa? Per regalar-li a una dona estimada, per alegrar-se la vista, o per sentir la seva fragància. Perquè avui és el dia que és. L’ha convençut tot i que no ha entès la darrera frase, així que li compra la rosa i decideix posar-la en aigua abans de sortir. Quin dia deu ser, doncs, avui, pensa, però com sempre des de l’accident, no pot recordar. Li dona la impressió que del Nadal no fa tant i que per Sant Joan encara falta molt. Mira al carrer per la finestra i veu els balcons guarnits amb teles a ratlles grogues i vermelles. Què bonic, pensa, llàstima que és una mica monocromàtic. O per ser més exactes, bicromàtic. Que no coneix, la gent, de l’existència del verd maragda o del blau cel? I del lila? Perquè uns tocs en lila quedarien fantàstics. Finalment, es dona per vençut.

Abans de tornar a obrir la porta per sortir al carrer, se sent temptat d’acostar el nas a la rosa i olorar-ne la seva flaire. 

Curiosament, nota un penetrant aroma a cafè.