El funcionari del Ministeri que
es va plantar a casa era un home esquerp i d’aspecte malaltís, extremament
prim, de cabells blancs despentinats, pell lletosa envermellida pel fred i nas
afilat com un bisturí. Els dos números de la Guàrdia Civil que l’acompanyaven
eren, en canvi, els dos típics números de la Guàrdia Civil entricorniats i
tocats amb armament d’assalt de fabricació nacional. Es va estar donant tombs
al voltant del tió, mentre apuntava en una llibreteta de tapes negres ves a
saber què. A cada anotació, pitjava el resort superior del bolígraf –clic-,
tancant-lo, per, al cap d’uns segons, tornar a prémer el mecanisme per obrir-lo
–clic- i fer una nova anotació al seu quadern, tot mirant desafiadorament el
seu voltant, i tornant a començar el procés –clic- amb el bolígraf dels
collons. Ens va caure una multa estratosfèrica, a més de les taxes i pòlisses
corresponents. A més, vam haver de prendre mesures per a evitar la intoxicació
psicològica, segons deia l’informe, com substituir la barretina per una montera toreril de matador i la manta
per una capea rojo sangre o rojigualda, a escollir.
El pobre tió ja no és que fes
pena, sinó que fins i tot provocava una mena de repugnància visceral, i va anar
quedant arraconat al menjador. Ja ningú no li feia cas, era una influència
maligna que navegava pel costat fosc del Nadal, i que només ens recordava la
nostra misèria espiritual. Vam caure en un estat gris de depressió familiar,
tant consanguínia com per afinitat. Ningú l’alimentava, ningú no li deia res.
La única que encara tenia energia era la dona, que anava repetint a tort i a
dret, com un corcó, que ella ja ho deia, que tal i com estan les coses ja s’ho
veia venir tot plegat i que on anirem a parar.
El matí de Nadal, a l’hora
convinguda, es presentà de nou el funcionari sinistre amb el seu bolígraf dels
collons –clic- per tal de certificar que l’acte de fer cagar el tió –clic- es
complia segons les premisses establertes al permís especial concedit. Com que
les nadales en català seguien prohibides i no en sabíem cap altra, vam escollir
de la llista de cançons autoritzades aquella tan simpàtica del torito bravo, mentre anàvem donant cops de
bastó desganats sobre el llom de la que havia esdevingut la font dels nostres
problemes.
En acabar i aixecar la manta,
però, no hi havia res. Estàvem tan desanimats que allò no va comportar cap
disgust. Ho vam tornar a provar, esperonats –clic- pel funcionari sinistre. Però
res. I quan el funcionari, nerviós, es va acostar a la reraguarda a inspeccionar,
el tió començà a tremolar, mentre se sentia soroll de budells, fins que va sortir-ne
un pet superlatiu, llarg i pudent, de força sis en l’escala de Richter, que feu
tremolar tota la casa i fou sentit per tota la comarca i part de l’estranger.
Ara som fugitius, acusats
d’atemptat contra l’autoritat. Diuen que el núvol tòxic sobre la casa durà ben
bé una setmana, i que progressivament, s’han anat succeint fets similars en
diferents indrets del país. Hi ha qui diu que les coses comencen a canviar.
Òbviament, tot plegat no ens ha portat més que maldecaps i problemes, però res,
absolutament res, ens podrà fer esborrar la sensació d’alleugeriment i felicitat
que ens envaí a tots en aquell dia de Nadal tan especial.
4 comentaris:
Ja pintava malament ja...
Fugitius... pobra gent!
Nadal amb bon humor! M'he fet un tip de riure!!!
UF! Quin panorama! Esperem que els tios no deixin de venir a visitar-nos per nadal, i que aquest conte no arribi a les mans del sr Wert (segur que li serveix d'inspiració pel seu deliri).
Impagable! Com sempre
Publica un comentari a l'entrada