UN DIA TRIST

Ahir va ser un dia trist, que es va mig llevar mandrós i ploraner. La nit, una de les més llargues de l’any, semblava no voler recollir la foscor que havia estés per tapar-se, i s’amagava trapella darrera l’espessor del núvol llagrimer, gris i infinit, que va cobrir el cel durant tot el dia. Les passes ressonaven buides per l’empedrat moll d’una Plaça de la Font que semblava més gran que mai, sense més gent que siluetes encongides, folrades de gavardina i paraigües, i apressades sota una pluja d’hivern suau i insistent. La il·luminació nadalenca es multiplicava a través de les gotes d’aigua que s’anaven adherint als vidres de les ulleres fins que, sense previ avís, es van apagar totes de cop, i la penombra forçada de la matinal de desembre embeguda em produí una primera sensació de desconsol sobtada. La cantarella dels maleïts nens –i nenes- del sorteig de Nadal augmentava el desesper d’aquells que, com jo, tot i comprar algun número ocasional, mai no vam tenir una autèntica esperança de que la fortuna ens podria afavorir en aquella rifa aleatòria i capritxosa.

En creuar la portalada de l’Ajuntament i desitjar-li un bon dia al porter, com sempre orfe de resposta, em sobrevingué una primera fluixera de cames, en constatar que potser, probablement, aquella seria la darrera vegada rutinària en que ho faria. Després de fitxar, només restava obrir la porta del departament, agafar aire fort, molt fort, vestir la cara amb el millor dels somriures que guardava a la butxaca, i, després d’entonar el segon bon dia del matí, fer alguna broma suau. Com sempre. La representació del pallasso trist quan la funció ha de continuar.

Després, només un matí llarg per endavant, etern, de cops d’esquena i petons de bons desitjos, d’ordenar papers al ritme de la música ofegada de les nadales més compungides que mai no hagi sentit, de mirades franques als ulls, d’humitat exterior i interior, d’encaixades fortes de mans, de por pel futur incert.

I en mig de l’aïllament, de la foscor en solitud abandonada en el meu racó d’oficina, aquell a recer de la columna, s’encengué una flama, com un llumí que s’incinera per donar, a més d’una lànguida llum, una sensació d’escalfor, petita i domèstica, però tant acollidora i necessària... Aquells a qui, més que ex companys vull considerar amics, em volien demostrar alguna cosa. Un petit comiat que em trencà per dins, tothom havia volgut ser-hi, amb un present senzill, que són els més valuosos: un llibre d’edició vetusta, un Dickens de fantasmes nadalencs i records d’infantessa, ni més ni menys, de pàgines vastes i acigronades, que demostra que no era un regal qualsevol, que havia estat buscat per agradar amb el millor dels desitjos. Els tres fantasmes que visiten a Ebenezer Scrooge també m’havien estat visitant a mi durant tot el matí ennuvolat, i m’hi havia d’enfrontar un cop més; el passat, aquest present una mica coix, i el futur, fosc i tenebrós, però amb l’esperança que amb una mica d’esforç som a temps de millorar-lo. Fantàstica al·legoria. I el millor regal, l’afecte d’aquells amb qui hem compartit un fragment de vivències al llarg d’una pila de mesos. Només tindria paraules de gratitud si fos persona de paraula fàcil. Però, a més de no ser-ho, els pocs mots que volia pronunciar se’m van entortolligar en aquell nus de la gola que creixia progressivament sense que semblés que s’havia d’aturar mai; després, seguí plovent, però les gotes, en plegar, semblaven menys fredes i esmolades.

Només em queda constatar que, passades aquestes hores, queda aquesta sensació tèbia de gratitud; les pampallugues reflectides als ulls quan, consumida la llum, tornà la foscor, encara ballen sobre les meves pupil·les miops. Aquestes guspires són, en definitiva, les que fan que no pugui veure l’obscuritat opaca, només la llum somrient al final d’un túnel que, segurament, no serà tant llarg com semblava aquests darrers dies.

A aquells que em facin l’honor de llegir aquestes línies, i que sabran que estic parlant d’ells, els hi voldria agrair aquest llumí encès. Gràcies al vostre gest, ahir, a mi també em va tocar la grossa de Nadal, amb l’avantatge de que la meva val per tots els diners del món.