EL CONVIDAT DE NADAL

Feinejava per la casa, sense altra tasca que anar fent passar el temps. Era la tarda del 24 de desembre però, com ja feia uns anys, no s’albirava en el seu piset de vidu cap mostra de que el Nadal s’hagués instal·lat entre les seves quatre parets. Va treure un bol de caldo del congelador i remenà pels armaris de la cuina per veure si li quedava algun paquet d’estrelles o de lletres per fer la sopa, quan van trucar al timbre. Malhumorat, va sortir al passadís, pensant-se que seria algun veí que necessitava quelcom, o un venedor d’aquests que ataquen amb mercantilitat despietada als jubilats o, inclús, un encorbatat d’aquells que el volien ficar en una secta des de feia temps.

- Hola, sóc l’Albert Om i he vingut a passar el cap de setmana per fer “El convidat”.

Se’l mirà de dalt a baix. Li va dir que no s’assemblava gens a l’Albert Om. L’Albert li contestà que es que a la tele la gent canvia molt, i a algunes persones les transforma més que a d’altres, i que en ell, precisament, els focus i les ones hertzianes el desfiguraven especialment. Feu un primer gest d’entrar a casa seva, arrossegant una maleteta amb rodes, però l’aturà: tampoc no era ni havia estat mai un famós, com per que es presentés així a casa seva. Havia treballat gairebé cinquanta anys en el món de les assegurances, havia tingut una filla amb la que no es parlava des de feia gairebé deu anys, i la seva dona, que en pau reposi, s’havia dedicat a les tasques domèstiques de la casa. Així, doncs, res en la seva vida li donava rellevància pública. L’Albert li explicà que, en la nova temporada del programa havien fet un gir argumental i que ara visitaven precisament les cases de gent anònima per donar un contrast a la vida dels famosos d’edicions anteriors. Novament va fer el gest d’entrar, i novament el va deturar: i les càmeres, i els equips de so i tota la parafernàlia que comporta un programa de televisió, on són? - li va preguntar. L’Albert, amb el gest de que s’estava inquietant, li digué que amb les noves micro tecnologies tot allò s’havia simplificat molt, i que per donar-li més realisme a la cosa, s’havien instal·lat càmeres ocultes al pis. Mentre parlava, va anar entrant al pis i tancant la porta darrera seu. Astorat, el vell no va poder evitar de mirar el sostre i els racons, dissimuladament, com buscant els objectius amagats. Quan els devien haver instal·lat? I com hi havia entrat, a casa seva? Encara tenia moltes preguntes i no acabava de veure-ho clar, tot allò, però només el fet de pensar que podien estar gravant-lo el va dissuadir de seguir fent el ridícul davant els telespectadors. A més, i si la seva filla el veia per la tele? Potser el trucaria...

L’Albert es va instal·lar al sofà – ja em disculparà, però jo, de cambra de convidats, no en disposo...- . Van buscar l’arbre de Nadal de plàstic i el van muntar plegats, amb ornaments i llumetes polsegosos. S’havia de fer lluir la casa. Van fer el pessebre i, fins i tot, el vell va localitzar un antic tió de quan la nena encara creia en la màgia d’aquestes coses. Després, van baixar plegats a La Sirena i, mentre l’Albert flirtejava amb la dependenta, va escollir alguns plats precuinats amb un cert to nadalenc: llagostins, calamars farcits, canelons, pollastre amb prunes... al vespre es van menjar els calamars i es van beure una de les ampolles de cava que li havien regalat quan lo de la jubilació, i, mig en broma, mig en serio, van fer cagar al tió cubates i moresc torrat. Van mirar al sofà la programació especial de televisió i després van anar a dormir.

Al llit estant, el vell plorava d’alegria, emocionat. Havia recuperat el Nadal. Va fer plans pel dia següent: anirien a missa, a aquella església petita de barri on cantaven nadales, i després, feien una representació del Naixement. Suposava que encara ho devien fer, tot allò. A la tarda, podien anar a veure els Pastorets de l’Orfeó, com quan era petit i li duia l’àvia i, després, visitar la fira de Nadal d’artesania de la Plaça de la Llibertat. I al vespre... bé, ja se’n pensaria alguna de bona, per al vespre.

Al matí, en llevar-se, el fals Albert Om ja no hi era. Ni les joies de la seva esposa. Els calaixos estaven remenats, i segurament la seva col·lecció de monedes històriques també devia haver omplert la panxa de la maleteta amb rodes. Primer es va enrabiar, per haver estat tan passerell. Ja ho deia, ell, que aquell cabronàs no s’assemblava gens al presentador! Després, s’enfonsà. No sabia si trucar a la policia. Però poc a poc, es va anar asserenant. Va comprendre que tot allò que li havien pres, era el preu per haver recuperat el Nadal. I, fet i fet, el cost havia resultat barat, doncs de totes aquelles galindaines ell no n’hagués fet res. Només li sabia greu aquella sensació de soledat. Així que va prendre una determinació: va engegar el forn, i va agafar el telèfon, mentre li tremolaven les mans i la voluntat. Havia arribat el moment de convidar a la seva filla, després de tots aquells anys, a menjar pollastre amb prunes. Si acceptava, després podrien anar plegats als Pastorets...