Hi ha una teoria econòmica que mira de mesurar el grau de satisfacció d’un mateix producte en funció de la necessitat del consumidor final. No recordo el seu nom i, honestament, no tinc ganes de buscar-ho. El que si recordo és l’exemple que ens posaven a les classes d’economia política per tal de fer-lo més digestible: un home que s’arrossega pel desert des de fa un parell de dies, sense aigua, arriba a un oasi, on li ofereixen una ampolla d’aigua de litre i mig. L’home se la beu amb ànsia, i li n’ofereixen una altra: ja amb la sequedat de gola superada, l’home la beu, assedegat, més lentament, paladejant-la, gaudint-ne. La tercera ampolla a l’home li costa més d’empassar-se-la, beu ja per vici o per previsió, però la seva set ja estava saciada. Possiblement, ja no es beuria una quarta ampolla.
Amb la trilogia de Stieg Larsson passa una mica com amb aquesta teoria: el primer volum es devora despietadament en pocs dies, el segon es llegeix amb ganes i el tercer te’l llegeixes per enyorança dels personatges i per veure si recuperes el to del primer llibre. A part d’un cert cansament respecte la manera d’escriure d’en Larsson, cal matisar que la suposada trilogia, en realitat, només parla de dues històries: el primer volum, Els homes que no estimaven les dones, és una novel·la directa i enigmàtica, una Agatha Christie del segle XXI, on un misteri irresolt al llarg de dècades és desenterrat per tal de mirar d’encaixar totes les peces i donar-li una solució. El llibre parteix del misteri de les flors assecades i emmarcades, que rep un industrial retirat cada any sense saber qui li envia i que cada cop arriba d’un lloc del món diferent, i planteja un problema d’impossible solució: la desaparició d’una noia, neboda de l’industrial, en una illa petita i poc habitada, amb uns personatges secundaris poc definits, però que compleixen el seu paper pla d’estereotip tancat, només comunicada per un pont que, just el dia de la seva desaparició, es troba tallat per un accident, excusa que li serveix a l’autor per augmentar el misteri, d’una banda, i per justificar que hi hagi moltes fotos d’aquell dia (factor clau per a la resolució del cas), recordem que parlem dels anys 60 del segle passat i l’ús de les cameres, amb rodets negatius tradicionals, no estava tan estesa com ara amb les cameres digitals. Un Mikael Blomqvist frustrat després del seu pas per la presó haurà de treure’n l’entrellat a canvi d’una informació valuosa que demostrarà la seva innocència i la injustícia del seu encarcerament. La novel·la està enfocada des de un punt de vista personal en la figura del periodista, i amb un coadjuvant, el negatiu de Sancho Panza, que va guanyant pes conforme avança la història, un personatge certament apassionant, poc creïble des d’un punt de vista objectiu, però que si li donem marge tenint en compte que parlem de ficció, resulta novedòs, inquietant i, fins i tot en certs moments, simpàtic, que és la Lisbeth Salander. Al seu voltant, una sèrie de personatges secundaris van formant un petit entrellat, fàcilment digerible i que es poden controlar, donant una lleugeresa al totxo de llibre increïble, a la qual cosa ajuda un llenguatge directe i planer, amb accions curtes i ben redactades, potser no a nivell literari però si amb un nivell periodístic dinàmic. L’acció esta desenvolupada amb equilibri i l’exoticitat de veure’s en una Suècia pràcticament desconeguda com a lectors (no és el Nova York omnipresent en centenars d’autors contemporanis, no és el Tòquio de Murakami o Kawabata, no és la nostra Barcelona... ni són els seus costums, horaris, maneres de menjar, paisatges...).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada