ÀLBUM FAMILIAR

El dia que van inaugurar el mundial de futbol del Naranjito, al Nou Camp, va morir l’avi. Fou una cosa sobtada, vull dir que no estava malalt ni res. Una aturada cardíaca. Suposo que és per això que no va venir ningú al tanatori. Es podria dir que el seu fou un funeral ben trist, si no fos perquè això seria una redundància. Però a la tristesa clàssica d’aquests tipus d’obituari caldria afegir-hi la de veure tan poca gent a l’església, amb el que l’avi havia estat!

Uns anys abans, el 20 de novembre de 1975, havia mort l’àvia d’unes febres que anava arrossegant de feia temps. L’ambient polític era dens i feixuc, i de sobte s’enrarí encara més quan un senyor en blanc i negre va dir mig plorant per la tele que españoles, Franco ha muerto. Els carrers s’ompliren de gent a favor i en contra de la mort d’aquell tal Franco, com si es pogués estar a favor o en contra de la dama de la dalla, que sabem que tard o d’hora ens ha de venir a fer una visita de cortesia a tots i cadascun de nosaltres, ens agradi o no. Així que la gent de bé, com eren les amigues i companyes de l’àvia, van decidir estar-se a casa per evitar aldarulls, menjant galetes i prenent-se una xocolata calenta, i així poder tafanejar a la televisió a veure ara què, a més dels insignes funerals del que havia estat Cap d’Estat, a més de capsigrany i una mica capdesuro.

Amb els Jocs olímpics de Barcelona, mentre en Cobi era presentat en societat i es feien apostes sobre si l’arquer aquell mig esguerrat arribaria a encendre el pebeter amb la seva fletxa de foc, va morir el pare. Vam vetllar-lo sentint de fons, al garito del conserge del tanatori, la Cavallé i el Mercury esgaripar allò de Barcelona, Barcelona i, quan ja ens retiràvem per dur-lo a l’església, el amigos para siempre d’aquells gitanos horteres que es van fer tan famosos i van acabar tots barallats.

La mare va morir el mateix dia que en Floquet de Neu, anteriorment conegut amb el nom artístic de Copito. Potser, així d’entrada, no fou una mort tan vistosa com les anteriors, però per als que som barcelonins de soca-rel, no es moria només un exemplar únic de bèstia peluda de cabells blancs (i, òbviament, estic parlant d’en Floquet, anteriorment conegut com a Copito, i no de la mare) sinó tot un símbol de la ciutat. Al cementiri no es parlava d’altra cosa. I en Miquel, el meu germà gran, va patir un accident mortal amb la seva moto quan es dirigia a la Plaça del Fòrum, a veure si el Clos la cagava en la cerimònia inaugural d’aquella cosa anomenada de les cultures, com era el seu costum.

Ara ja no em queda ningú. Vistos els precedents, i sabent que el proper seré jo per força, sempre reso perquè tardin el màxim possible a concedir uns Jocs Olímpics a la capital de l’estat espanyol. Perquè concedir-los-hi, els hi concediran tard o d’hora, d’això n’estic absolutament segur. O potser us penseu que jo sóc immortal?

MICCIÓ IMPOSSIBLE 3

L’home del planeta dels simis, versió 1968, agafà els vint euros i em digué, amb un somriure servicial absolutament fals, que ja podia fer la meva. Però en lloc de recuperar la seva posició de guàrdia a la tauleta escolar, es quedà plantat a la porta, observant. Notava els seus ulls clavats a la meva nuca, però ara no estava per fer miraments: finalment, semblava que em podia concentrar en la meva imperiosa necessitat. Però per alguna estranya raó, tot i que em recargolava de punxades de ganes d’orinar, allò no rutllava. Els nervis, l’alcohol consumit a cal Morales (no el director de cinema, l’altre), els malaguanyats vint euros, la mirada inquisitiva des de la porta... vagi vostè a saber perquè. I contra més segons anaven passant sense deixar caure ni gota, més ansietat generava i més agudes eren les punxades per tot el sistema nefrourinari.

-Psssssssssssst. Pssssssssssssssst. Pssssssssst.

-Què?

-Què què?

-Que per què em crida. Que no li he pagat ja abastament pel privilegi d’omplir les seves canonades amb els meus líquids renals?

-No, si no el cridava. Com que veig que li costa, mirava d’ajudar-lo fent soroll de pixera: psssst, pssssst. Li volia demostrar el meu agraïment pels seus vint euros.

-Faci’m el favor, home de déu! No veu que em destorba?

L’home amb aspecte d’ex boxejador professional se’n tornà al seu lloc de treball entre renecs.

No el necessitava, ja que, per a ocasions com aquesta, disposo del meu propi truc: m’imagino una pista de bolos (si dic bitlles probablement ningú no m’entendrà, a part que llavors el truc no funciona), amb la pesada bola lliscant per sobre del pis encerat, i agafant l’acceleració pertinent per la pròpia inèrcia rotativa. Mentre va lliscant, m’imagino el soroll que fa en fregar rodolant la superfície. Així es van relaxant els urèters i les uretres. Puc arribar a sentir, en alguns casos, l’olor de crispetes i de desodorant per a sabates de l’ambient. La pista pot ser tot el llarga que necessiti, i quan el relaxament ja és total, arriba el moment de colpejar els bolos que se n’haurien de dir bitlles i... patapum! Mentre aquelles coses estúpides cauen fent un terrabastall de mil dimonis, el raig comença a fluir en un salt mortal sense xarxa vers les parets de blanca ceràmica sanitària primer, i d’allí vers les clavegueres que el duran ves a saber on.

En obrir-se l’aixeta anatòmica, em vaig estremir de gust i felicitat. Se’m posà la pell de gallina i tot mentre notava aquell líquid tebi recórrer per fi el seu conducte natural. La força del doll era proporcional a les ganes acumulades, és a dir, immensa, i semblava que en un no res havia d’enllestir l’assumpte. Però la cosa es va anar allargant. Havien passat ben bé deu minuts i la cosa no afluixava. Amb raó ja gairebé no m’aguantava. Tot aquell bé de déu de líquid devia estar enllaunat en algun racó que ja no podia més, maldant per aconseguir la llibertat, sortir a l’exterior i poder finalment viatjar i veure món. Així que ara, paciència, només era qüestió d’anar fent. Els vint euros millor invertits de la meva vida.

Quinze minuts, que aviat es convertiren en mitja hora. 

L’exprofessional dels simis del 68 tragué el cap un parell de vegades. Tot bé per aquí? Si senyor, de conya. D’acord, d’acord.

MICCIÓ IMPOSSIBLE II

Al principi, com és habitual en aquests casos, notava com un neguit en algun lloc de la meitat inferior del meu tronc. En la fase dos el neguit ja s’havia convertit en un pessigolleig, i aquest no tardà a transformar-se en una necessitat imperiosa d’evacuar el líquid que filtraven els ronyons a tota màquina. Tot i així, encara es podia suportar. Era com conduir en reserva: el pilot de l’indicador del nivell de combustible està il·luminat, i l’agulla s’acosta perillosament al precipici, però el cotxe encara rutlla, de manera que es pot anar tirant, només has de vigilar de no saltar-te la propera benzinera. El cas es que no coneixia gaire bé aquella part de la ciutat, els carrers són laberíntics i, en algun moment, em donava la impressió d’estar passant sempre pels mateixos llocs. I no albirava cap establiment on poder demanar de fer una visita de cortesia al lavabo.

Després de mitja horeta caminant, la necessitat passà a la categoria d’emergència i encara no havia trobat on adreçar-me per tal de demanar atropelladament un d’aquells cafès de compromís (sol, llarg i amb sacarina) que restaria probablement inèdit sobre el taulell, refredant-se, mentre em maleïa els ossos per no haver passat per l’excusat del loft del Morales a fer una bona pixarada abans de marxar. Quan l’emergència esdevingué urgència i l’alerta passa d’un taronja encès a un roig intens ja notava que alguna cosa a dins m’anava a esclatar d’un moment a l’altre. Si no trobava algun lloc aviat, em veuria obligat a fer-ho on pogués, cosa que incloïa per a la meva vergonya i el més que possible enuig dels meus estimats convilatans, la mateixa via pública. Ja caminava rar, amb el cos tort, fent un bellugueig estrany dels malucs que semblava que volguessin ballaruga en lloc d’una bona i alleujadora micturició. El desfici no em deixava pensar amb raonament, i cada nova passa era una tortura al més pur estil Guantánamo; suava com un porc, malgrat l’ambient agradablement fresc, però suau per a l’època de l’any en què ens trobàvem. I llavors, quan em començava a preguntar si la suor que m’amarava el front no devia ser part del líquid residual que cercava desesperat una escapatòria per qualsevol orifici corporal, porus dermatològics frontals inclosos, es produí el miracle de la salvació: un cartell indicava la presència del WC (escrit així, amb una fletxa blava cap a la dreta) públic.

L’aspecte del vigilant del WC era una barreja entre un ex boxejador professional i el dibuix no tant professional de la Hello Kitty, esquitxat amb tocs d’orangutan dels que apareixien a El planeta del simis en la seva versió de 1968. Una taula escolar amb un platet amb monedes i un transistor, una cadira a joc i una muntanya de rotllos de paper higiènic de mala qualitat al seu darrera. No sé ni si vaig donar les bones tardes, el que sí que sé es que vaig passar davant d’ell com un llampec i em vaig instal·lar en un dels dos urinaris en servei (el tercer estava embolicat amb bosses d’escombraries, en senyal de que no funcionava, donant-li l’aspecte d’una panerola gegant que em feu pensar en en Gregori Samsa), concretament el de la dreta, que era el més proper a la porta. Em vaig descordar la bragueta com vaig poder, nerviós com un adolescent en el dia de la seva estrena, em donava la impressió de que no arribaria a treure-me-la abans de que es produís una explosió a la bufeta. Quan ja estava a punt, però, la veu del vigilant, que havia entrat darrera meu, em va em va tancar l’aixeta biològica:

-Disculpi, per poder pixar s’ha de deixar una voluntat en metàl·lic. Mínim 50 cèntims.

-No es preocupi, buido i li donaré el que vulgui.

-Però es que això no funciona així. Primer paga, i després pixa.

-Miri, si em deixa acabar primer, li donaré 5 euros, d’acord?

-Hummm...

-Té canvi de 20?

-No.

-N’està segur?

-Si.

(continuarà)