ESCRIURE SOBRE EL FET D'ESCRIURE: M. Martí i Pol

Escric per viure.

O bé al revés, tal volta:

visc per escriure.

Haikús en temps de guerra

Miquel Martí i Pol

L'HORA DE LA VERITAT

Era una tarda d’aquelles a mig camí entre l’hora de dinar i la de sopar, en que no feia ni fred ni calor. En Johnny Apple caminava per la cinquena avinguda de Bonavista, quan fou hàbilment interceptat per l’Iban Banana que feia cara d’apurat.

-Johnny, sort que et trobo, m’has d’ajudar!

-Iban, quant de temps! – l’alegria d’en Johnny era sincera.

-Deixa’t de collonades, el temps és or.

-Si, però no és or tot el que llueix. Per tant, el temps no és tot el que llueix...

-Eh?

-Si, home; o a l’inrevés, no tot el que llueix és temps... – en Johnny es quedà pensatiu, repassant mentalment el paral·lelisme invers dels seus sil·logismes.

-Bé... si, suposo que si. – l’Iban s’havia quedat descol·locat - Escolta’m, que tens hora?.

-Oh, i tant! La guardo dins el rellotge.

-Ja... – l’Iban s’estava impacientant - I que em podries dir quina hora és?

-Oh, això ja no. Es que no sé llegir l’hora – s’excusà en Johnny.

-Però... com no has de saber llegir l’hora? –s’havia quedat ben sorprès.

-Bé, si que en sé. Però no en el rellotge que porto.

-A veure, ensenya’m el teu rellotge... – li ensenyà – pe... però, què és això? Aquest rellotge no funciona!!

-Si, si que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac, tic-tac...

-Però... si no té agulles!

-Però funciona!! No hi ha cançons que els hi demanen als rellotges que no marquin les hores? Doncs aquí ho tens, a aquest mai no li demanaran aquestes bajanades. A més, com que no sé llegir l’hora, per a què carai vull les agulles?

-Has dit que no la sabies llegir en aquest rellotge!

-I és clar, com que no és digital... A més, insisteixo, el rellotge funciona perfectament.

-Home, no hi estic pas d’acord! La funció d’un rellotge és marcar l’hora. Si no la marca, no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-No, això no és correcte! Si no compleix la seva funció, és que no és funcional. Però espatllat no ho està pas.

-Tant se val, digues-li com vulguis, el cas és el mateix: si no es pot saber l’hora, és com si no funcionés. I si no funciona, no serveix per a res.

-Però funciona!! El seu cor batega, té vida pròpia! I em fa companyia amb el seu tic-tac infinit... tampoc no tenen una utilitat pràctica els canaris dins una gàbia o els gats endormiscats en la falda de les iaies, però fan companyia... això diuen, almenys. A mi em fa companyia aquest tic-tac que no calla mai. Em dona escalfor. El que li passa al rellotge és que té un defecte: és extremadament tímid i, per tant, incapaç d’expressar-se. El rellotge sí que té hora, però no la pot exterioritzar.

-Ergo no funciona bé.

-Home, bé potser no, però funciona. Només que pateix un petit defecte estructural. Però no per això el discriminarem, oi? Hem d’aprendre a acceptar les diferències dels demés per poder construir des de dins d’aquesta societat cruel un món més just, un futur on tothom...

-Em... ho sento, me n’he d’anar – el va tallar l’Iban - Faig tard.

-Com has de fer tard si no saps l’hora!

-Ja, però el temps no s’atura i segueix sent or.

-Malgrat tot, també segueix no sent or tot el que llueix! A més, diuen que si la merda fos or...

-Au, au, Johnny, ja ens veurem. Adéu-siau!

-Bé, doncs, fins la propera!

AFLIGIT COMIAT (3)

En Cisquet nota que se li adorm el braç dret. Encara no ha acabat de recuperar la respiració, i de sobte sent una punxada al pit, profunda, intensa, implacable. S’agafa el tòrax amb les mans, s’hi clava els dits amb contundència, de manera severa i salvatge, com mirant d’arrencar-se aquella fiblada maleïda, se li inflen les venes del coll i de les temples. Li costa agafar aire, s’ofega mentre se li humitegen els ulls i cau del banc. Tot va molt ràpid, i alguns turistes que passegen amb poca roba se’l miren, i s’acosten, fan rotllana al seu voltant. Algú truca un metge, o una ambulància, o quelcom. Altres, encuriosits i badocs, li fan fotos amb el mòbil.

Baixa al voral de la carretera per estirar una mica les cames, ja gairebé és fosc del tot i se sent la serenata nocturna dels grills sota la lluna minvant. S’endinsa uns metres en un bosquet de pins que es va espessint carretera enllà, la pinassa cruix lleument als seus peus, mentre les branques primes filtren la suau brisa marina que puja de l’espadat, perfumant-la. Se sent una sirena d’ambulància en la llunyania, solcant amb sordina l’espai sonor dels seus silencis. Les sabates de taló que porta no són el calçat més adequat per caminar per aquell lloc. Ara està més calmada. L’aire fresc del capvespre li ha orejat el pensaments, i ho veu tot més clar. Ara sap que ha fet el que havia de fer, el més correcte, qualsevol altra decisió hagués estat un error i una estupidesa. Una bajanada boja. El taxista fuma repenjat a la porta del vehicle. Es mira els genolls sense gosar parlar. Però sent la necessitat de dir-li alguna cosa. Senyora, vol saber la meva opinió? Li fa que no amb el cap. Anem, li diu la senyora, però quan està a punt de pujar al cotxe, se li escapa una última mirada furtiva cap on se suposa que deu ser el poble mariner. Alguna cosa se li gira dins el cap, i el cor comença a bategar-li amb força. Es treu les sabates d’una revolada, les llença lluny, ben lluny, i comença a córrer per la carretera, desfent el camí que ha fet l’automòbil. Corre i corre, i se sent lliure; sent el taxista que la crida, però tant li fa. Allà al fons es veuen uns puntets blancs regnant sobre la penombra fosca lilosa i grana, unes llums microscòpiques com estrelles i una d’elles deu ser la de la casa del Cisquet, amb el súper a punt de tancar a sota, i és feliç.

Ja és massa tard. El que ha fet la trucada d’emergència, que sembla que és qui pren la iniciativa, li mira el pols i fa que no rodant el cap. Contrau els llavis i fa una mirada a la gent de la rotllana, com esperant instruccions que ningú no està disposat a donar-li. Molts marxen dissimuladament, estan de vacances i no volen embolics. Amb una mà grossa i trèmula, li tanca les parpelles, mentre mormola que descansi en pau.

Se’n torna, el recuperarà, i ningú no hi pot fer res, no permetrà que li digui que no la vol, i seran feliços per sempre; ha comprés que, al cap i a la fi, la seva vida és seva i només seva, és la seva existència, ella mateixa i les seves decisions són les que l’han de dur a la joia, al goig. I ha decidit ser feliç. Intentar-ho, almenys. I a la merda tot el demés, a la merda el què diran, a la merda el malparit del gerent, els comptables bavosos i els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. A la merda!! L’egoisme es veu matisat pel destí, aquesta figura que ens parla amb accent d’ incertesa i avenir, i ella ara es dirigeix cap al seu destí a tota velocitat, cap a la seva felicitat, i no hi ha res en el món que pugui impedir la seva futura vida amb aquell home i, tots dos junts, dins aquest sentiment. Corre, i mai no hauria sospitat que fos capaç de córrer d’aquella manera, i correrà fins el final. Serà un final com el d’una pel·lícula o el d’un conte de princeses. Tot i que de cap manera no està disposada a menjar anissos!!