ÀCID COMIAT (2)

En Cisquet veu que el cotxe s’atura al semàfor. No pot amb la seva ànima, però veu que amb un esforç més arribarà fins el taxi, veurà a la Sra. Isabel, i li demanarà que es quedi. Només un esforç més. El podria ajudar al súper, de moment, i després ja buscarien alguna cosa. Li dirà que l’estima, i que mai no havia estimat ningú com a ella. Té uns diners estalviats, podrien viure força bé una temporadeta. I un cop acaba la temporada alta, el poble és barato i s’hi viu tranquil. Tendresa i qualitat de vida: aquesta és la seva proposta. I té tantes coses a dir-li, encara. I tantes ganes de tornar a veure la seva mirada electritzant...

El disc vermell del semàfor es fon en un cel de matisos foscos i rogencs. El dia es retira ensangonat, potser demà tindran pluja. A la ràdio sona ara una música pop estrident i sincopada. El taxista, mentre mira descaradament una joveneta que creua el passeig, apaga l’aparell i torna a regnar una calma auditiva alleujant. L’ambient ara sembla més net. El cotxe ronroneja mansament sobre els xiscles de les gavines que persegueixen un vaixell carregat de peix que es dirigeix a port. Més enllà, a la platja, alguns homes preparen l’equip de pesca, algunes canyes ja han estat tirades amb els fils invisibles tensats, esperant pacientment a cridar l’atenció d’alguna bona peça. Se li fa estrany veure aquella escena marinera aspirant la llimona amb romaní artificial de l’ambientador del cotxe.

La llum del semàfor canvia a un verd que destaca penjat en aquell cel, que no encaixa, com l’ambientador. Tot es trenca en un moment, el motor rugeix amb la força dels seus 120 cavalls quan l’hi fiquen la primera. En Cisquet s’atura traient el fetge per la boca. La crida, desesperat, i la torna a cridar encara més fort. La Sra. Isabel, més per intuïció que no pas perquè hagi sentit els crits, mira de girar-se, però el cinturó de seguretat la té immobilitzada sobre la tapisseria; el taxi s’allunya i amb ell els somnis de futur, una història d’amor, el paisatge marí, les vacances...

En Cisquet seu en un banc del passeig, mirant de recuperar l’alé. Al seu costat, una estàtua de bronze que fa olor a naufragi representa un vell pescador que sargeix infinitament una xarxa enredada, amb la mirada perduda en l’horitzó marí, ignorant-lo. En Cisquet, marejat, veu el cotxe en miniatura que s’allunya, aviat esdevindria només un punt en l’horitzó si no fos que el passeig es peatonalitza i la calçada abandona la línia de costa girant precipitadament a l’esquerra, perdent-se pel carrer del Casino amunt. Se li ha irritat la gola i li costa respirar. Ja ho sabia, que no l’agafaria. S’haurà de resignar a seguir amb la seva vida.

La Sra. Isabel plora en silenci escarxofada en el seu seient. El taxista se la mira pel retrovisor, la seva mirada dura s’entendreix, però no li diu res fins passats uns minuts: es troba bé, senyora? Ella afirma amb el cap sanglotejant. El poble va quedant enrere, empetitint-se. Vol que pari un moment que li toqui l’aire? De nou una afirmació entre sanglotejos.

ASPRE COMIAT (1)

Alça la mà per dir adéu, la treu per la finestreta oberta del taxi, i la fa girar elegantment; després, mirant-se la mà, dubta. Li ha sortit una salutació, un hola com va això, en lloc de l’adéu reglamentari? Es mira la mà estranyada, es mira ambdues mans, passejant la mirada alternativament entre les línies aquelles on diuen que les gitanes poden llegir el futur, però només veu les vacances que s’escolen entre els dits, amb una qualitat gairebé tan líquida com la d’aquella llàgrima que roda galta avall, en contra de la seva fèrria voluntat.

En Cisquet corre darrera el taxi de la Sra. Isabel pel passeig marítim, en paral·lel a la calçada. Se’n va, se li escapa, i no pot fer-hi res. Se’n va directe a l’aeroport, i d’allí a casa seva, volant com un ocell migratori, però amb la diferència que no tornarà més; ha estat un estiu, unes vacances, i ja està; tot el que ha passat només serà una postal clavada en un panell de suro, una carpeta digital amb nom d’any farcida de fotos lluminoses on tothom hi surt enriolat, feliç, que penjarà d’una altra carpeta dins l’ordinador, “Vacances”, penjada al seu torn de “Personal” i de “Documents”.

El taxista la renya per haver baixat la finestreta sense demanar permís. Ara s’escaparà la frescor, li comenta, malcarat. Allò li recorda la feina, el malparit del gerent, els comptables bavosos, els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. Es disculpa. El taxista, en lloc de contestar, engega la ràdio amb vehemència i apuja el volum violentament. Un home canta la cotització del dia a la borsa. Parla d’índexs i de valors en alça amb una veu monòtona i gastada, com si pregués una oració d’integrisme econòmic. Dubta que allò li pugui interessar a ningú, i menys al taxista, però no diu res.

En Cisquet, d’alguna manera, és conscient de que corrents darrera el taxi mai no l’agafarà. I encara que l’agafés, què? És només una manera desesperada de dir adéu, un intent de què el seu cor, a base de bombejar cada cop més ràpid, no s’ofegui en la tristesa. Encara que l’agafés, la Sra. Isabel marxaria igual, ella té la seva vida metropolitana, la seva vida normal i aquestes vacances només han estat un parèntesi d’aquesta. Però tot i així, no s’atura, corre allargant un braç cap al cotxe com aquells atletes que en l’esprint final posen per davant el cap per creuar abans la línia de meta.

I si no marxés? I si es quedés aquí amb en Cisquet? El podria ajudar al súper, durien una vida senzilla, i serien feliços. Hauria de renunciar a moltes coses, és clar, però al cap i a la fi, no és més important la felicitat que qualsevol altra cosa? S’hi podria acostumar a viure sense massa pompositat. El cotxe s’atura en un semàfor vermell. Ara seria tan fàcil dir-li al taxista que ho deixés córrer, que li descarregués l’equipatge, i quedar-se allí esperant a que el Cisquet arribés... es remou en el seu seient, indecisa. Hauria de prendre una decisió impulsiva, i després parlar-ne amb en Cisquet. Seria com una princesa de conte que trobaria l’amor de la seva vida i serien feliços i menjarien anissos... uf, anissos, quin fàstic!

APUNTS D'ESTIU

Núvols blancs i innocents, préssecs madurs, xafogor insistent; cigales cantores, brunzit d’abelles, al vespre, que es confon amb el de l’aparell d’aire condicionat dels veïns. Mandra, letargia, sol del dimoni, sol sec, set seca, suor de mel. Para-sols de colors, arena cremada i que crema. Una avioneta amb una pancarta publicitària. Figues i ametlles. Ombra fresca, aigua ombrívola on banyar-se assedegat, submergir-se i sentir com els sons es transformen; migdia de desert, cervesa gelada, gola resseca. Paella marinera per a quatre, al xiringuito, a les dues. Melons i síndries, mosquits tigre. L’anticicló majestàtic que, estàtic, riu des d’allà dalt. Fotos mogudes, a contrallum. Gelats de xocolata i nata que es fonen a l’instant.

Esbandir la roba de la platja omplint la pica de sorra fina. La remor de les onades, sempre igual i diferent. La pell lluent sucada de cremes protectores. L’aroma del raïm madurant, llegir a l’ombra de la parra. El soroll d’una moto que entra per la finestra oberta de bat a bat a l’hora feixuga de la migdiada, el tacte fi dels llençols de lli, la persiana abaixada per enganyar els sentits, els porticons ajustats, les mosques punyeteres. Un llangardaix sobre la paret blanca immaculada del pati, el so d’una font que no para de rajar. Turistes amb la seva pinta de turistes. Vi de la casa amb gasosa. Una excursió en bicicleta. Anuncis de cervesa i de gaspatxo. Ulleres de sol. Ulleres de lluna. Una cançó lleugera que viatja de plaça en plaça, quan s’engalanen de festa major. Llums i banderoles de colors, castells de focs i els oooh de la gent que bada, despreocupada. Un mojito. Una platja amb dos mars. La brisa del vespre, els no es mou ni una fulla, la gespa humida quan callen els aspersors. Cinema a l’aire lliure, pantalons curts, banyadors estampats, xancletes que fan xap xap al caminar. Perfum de sardines a la brasa. Conduir un cotxe llogat i sentir-s’hi estrany.

Fer maletes, desfer maletes. Tornar a fer maletes.

Regressar a casa. Tornar a ser un mateix.