Entra en un bar, el de cada dia, i li demana un cafè a la Montse. Entre la fressa de la màquina que mol el gra i la música fresca que sona en algun aparell de ràdio ocult, no sent el comentari de la noia. Tant se val, deu ser una d’aquelles frases de bar entre cambrera i client, cordials i costumistes. Ella es resigna al seu silenci. L’aroma de torrefacte s’ha apropiat del local. Distretament, fulleja el diari. La noia li adverteix, mentre acaba de netejar uns gots, que és el d’ahir, el del dia encara no li han portat. No té cap importància, només és per distreure’s.
Les fotos semblen les de sempre, gastades i avorrides: polítics somrient en un míting, desgraciats amb la mirada endurida posant davant alguna catàstrofe, soldats en guerra. Fets molt llunyans, anècdotes més properes, entrevistes a suposats famosos que no havia vist mai. El temps, l’economia, els esports... s’atura en els anuncis per paraules. Sempre li ha agradat fer una ullada ràpida, mai no se sap què s’hi pot trobar. I de sobte, el veu: entre l’abundant oferta immobiliària de pisos, oficines i locals comercials sense traspàs, al costat d’una vident que anuncia un vanitós i poc creïble 100% d’encerts en els seus vaticinis del futur, per sobre d’homes i, sobretot, dones que comercien amb els seus cossos per a aquells que els vulguin arrendar per a perversions diverses, a tant l’hora; abans que les ofertes de cotxes atrotinats a bon preu i després de les ofertes de classes de repàs per part d’estudiants universitaris i de crèdits miraculosos que prometen rescatar a les seves víctimes de la ruïna dels números vermells, el veu. És un anunci tímid, però dolç, amable, arraulit a la cantonada superior de l’esquerra de la pàgina: Poemas Laura. És un anunci de venda personalitzada de poemes. Somriu. De sobte, aquelles lletres blanques sobre fons negre li han donat com una mena d’escalfor que li alegrarà el dia, i té una sensació com la de quan era nen i la mare l’abraçava, de il·lusió i d’esperança; li agrada l’aire despreocupat i creatiu malgrat que estigui camuflat sota un to mercantil.
Li ensenya a la Montse. Mira que curiós, o alguna expressió similar. Ella se li acosta, des de l’altra banda del taulell, i mira les lletres blanques per un instant. Després, aixeca el cap i se’l mira a ell, i ell se n’adona d’alguna cosa, i es miren per uns instants les pròpies mirades, i la Montse intueix que després de tant de temps per fi se n’ha adonat. Després de pagar la consumició, s’endu aquella mirada de color d’avellana gravada a la memòria, l’anunci de venda de poemes a la butxaca, i la sensació de que alguna cosa ha canviat a la seva vida.
NOTA: L'anunci que il·lustra aquest text és totalment real. Ha aparegut aquesta setmana al núm. 54 del setmanari "La ciutat de Tarragona". Ignoro totalment qui és aquesta Laura, però si necessiteu dels seus serveis, podeu provar de trucar-la i m'ho expliqueu.
NOTA: L'anunci que il·lustra aquest text és totalment real. Ha aparegut aquesta setmana al núm. 54 del setmanari "La ciutat de Tarragona". Ignoro totalment qui és aquesta Laura, però si necessiteu dels seus serveis, podeu provar de trucar-la i m'ho expliqueu.
