BLANCA

Avui, aquesta matinada, has obert els ulls a la vida; has canviat definitivament, sense saber-ho, l’existència d’aquells que t’hauran d’acompanyar al llarg dels teus primers anys. Ara, com el teu nom, ets un mantell de neu verge, un núvol d’estiu, un full immens en blanc sobre el qual hi gargotejarem apunts, records, imatges, experiències... tens una dura tasca per endavant, ho has d’aprendre tot, absolutament tot per, amb el pas del temps, anar-te individualitzant, fer-te personeta fins que puguis arribar a assumir graus d’independència que et portin a ser autònoma en aquesta vida d’alegries i patiments. Però ara mateix és tan difícil imaginar-ho... et veiem amb les teves parpelles closes i posat de reflexió, dolçament escabellada, mentre els teus ditets, fràgils i arrugats, de pell rosada, delicada, s’obren i es tanquen com volent agafar el teu destí invisible.

Però has de saber que malgrat que fins avui no hagis obert els ulls, has estat molt present entre nosaltres, la teva gent, des de fa mesos: la Júlia i la Sara no han parat d’anomenar-te, pendents de tenir una nova cosineta i de saber-ho tot de tu, i especialment la Sara, ja que per a ella marques la fi de la seva època de bebè, ara ja no és la petita de les cosines, el simple fet d’haver nascut tu l’ha impulsat fins a esdevenir una nena gran. Ara, com et passarà a tu, com ens ha anat passant -i ens seguirà passant- a tots a la vida, ella ha d’assumir un nou rol, que es completarà quan, a partir de setembre, comenci l’escola dels nens grans, com diu ella, i abandoni la llar d'infants.

Per als avis ets la cinquena néta, una efemèride potser poc espectacular –repetir per cinquena vegada no és una gran referència-, però ets la petita, i la filla del fill petit: t’enduràs tots els afalacs i totes les atencions, el fet de ser la cinquena no treu que ets la darrera i, per tant, la protagonista absoluta a partir d’ara, relegant a la resta a un segon pla (compte, no menystingudes, sinó amb un reconeixement a la seva petita autonomia).

Per als teus pares, filtrat des de la meva experiència com a pare, et puc explicar que fins ara les seves vides han estat insignificants i que tu les has omplert de contingut, que el seu motiu ara per viure és el de cuidar-te, defensar-te i ensenyar-te, mentre tu, que ho tens tot per aprendre, els hi ensenyaràs sentiments i instints que tenien adormits a dins seu.

Així doncs, senyores i senyors del món mundial, els hi presento a la Blanca. Sigues benvinguda entre nosaltres!

UNA NIT A L'ÒPERA

Prèvia

El vestit és fantàstic i tu resplendeixes com una paleta de colors freds sobre els marrons i grisos i blancs de l’habitació de l’hotel. Se’t veu feliç i jo penso que m’agradaria veure’t sempre així, no per la roba, sinó per la teva expressió, plàcida i resplendent. Em demanes, coqueta, que et faci fotos. De totes maneres, te les hagués fet igual.

Agafem un taxi a la porta de l’hotel, i en fixar-me en el nom de la placa de la llicència, veig que pel nom, el conductor és rus, probablement. No puc evitar pensar en la paradoxa de que un rus que s’ha vist obligat a emigrar i guanyar-se la vida com pot en terra estranya ens porti, pels carrers de la capital alemanya, a veure l’obra d’un altre rus, un geni de la música de tots els temps.

BERLIN A LES 19:00 h

La primera imatge és lletja, ferro rovellat i panells de vidre brut. L’estació d’Alexanderplatz no té cap atractiu per molt que un s’hi esforci. Ni observada des de les seves entranyes, ni perfilada des de l’exterior de la mateixa. L’accés a l’hotel es fa a través de la plaça, concepte bastant estrany en la ciutat ample i de línies rectes, la mateixa plaça no es troba definida, amb edificis en el seu centre, l’estació en superfície, tramvies travessant-la horitzontalment i la gran torre de comunicacions perforant-la verticalment, ambdós silenciosament. L’ambient és més humit que fred, però la temperatura és més baixa i fa aixecar al viatger les solapes de l’abric per protegir-se el clatell. En un racó, davant un centre comercial del tipus corte inglés, paradetes artesanals i de menjar, una barreja d’olors tradicionals i d’exòtiques, igual que la barreja de músiques de cada barraca i de l’escenari en viu. Música de guitarra, aroma de llenya i salsitxes i pa torrat, sons d’acordió amb curry i formatges, i el soroll de les rodes de la maleta travessant el paviment. L’entrada a l’hotel és sòrdida, flanquejada per un bistro trattoria i un Burger King, amb un mostrador encongit amb un mostrari de postals per als turistes al final, que confonen al viatger.

Els ascensors es desplacen a velocitat supersònica, després la maleta roda amortida sobre la moqueta. Habitació 833: la primera impressió és decebedora per la mida i per la manca de les vistes panoràmiques sobre la ciutat que anuncia la publicitat (fet i fet, uns altres edificis grisos, probablement d’oficines, i les obres d’un aparcament subterrani). Després, en instal·lar-se, el viatger constata que tot el que té de petita ho té de confortable, no és la típica habitació despersonalitzada d’hotel, i s’hi sent a gust.

En sortir, després del ritual de desfer la maleta, ja s’ha fet fosc. La foscor de la primavera berlinesa és, òbviament, més fresca que la obscuritat de l’entretemps mediterrani, i tot i que la temperatura ha seguit descendint, segueix sent suportable. Un tomb per la plaça constata una nova decepció (tot i que en la resta de dies, només se’n produirà una altra, tota la resta serà admiració i plaer per als sentits): el rellotge mundial no deixa de ser una cosa anecdòtica, un objecte absurd i inintel·ligible, i no la meravella que anuncien les guies turístiques. Un breu passeig per Nikolaiviertel (barri de Sant Nicolau), passat l’Ajuntament vermell, ens reconcilia amb l’objecte del viatge per sobre de les seves molèsties: pas curt, calma silenciosa, recolliment, observació àvida de les arquitectures desconegudes, especialment la màgia de la Nikolaikirche o església de les dues punxes, dels paisatges urbans tradicionals, cosa poc freqüent en un Berlin constantment reconstruït. Un sopar tradicional i poc saludable en una taverna plena de turistes (currywurst i cervesa) i un cambrer entre malcarat i passota, que ens reclama que els seus serveis no estan inclosos en el compte amb una targeta de color taronja llampant, per acabar desfent el passeig de bracet, com dos nuvis que s’acaben de retrobar.