I, finalment, cau el teló de
forma definitiva. L’eco dels aplaudiments encara sura, desganat, a l’altra
banda de la caixa escènica. No han estat més que un parell de minuts, i en la
desgana rítmica es notava que han estat més per cortesia que no pas de sentiment,
de fascinació o de joia.
L’obra, pensa la Maria Eugènia,
mereixia més. Abandona l’escenari exhausta, bressolant aquell ram enorme com si
fos un nadó. Entre bastidors, els operaris del teatre la feliciten. Tota la
preparació minuciosa, els assajos mil·limetrats, els decorats estilosos, ben
resolts, i la posada en escena majestuosa, però senzilla i elegant alhora, no
han donat els fruits que la companyia s’esperava.
Ha estat una temporada curta,
ells esperaven poder prorrogar, però l’empresari de la sala ja no ho ha cregut
convenient. És una gran obra, ha reconegut, i a mi personalment m’encanta. Però
no ha agradat, i per més temps que li donem, no agradarà. Li falta un no sé
què, alguna cosa que la faci més del gust popular. I qui s’hi juga els quartos
soc jo.
La Maria Eugenia es retira al seu
camerino. Li ofereix, pel camí, el ram de flors al Tomeu, el tramoista que avui
precisament es jubila. Ell també mereixia més. Li desitja molta sort. Ell li ho
agraeix amb una reverència sense traça. Tampoc no se’l veu tan gran, només uns
anys més que ella. Però ella no es retirarà mai, del teatre. Serà d’aquelles
dives que moren sobre l’escenari. Bé, és una manera de parlar. De fet, no li
agradaria gens, de morir a l’escenari. Amb el públic mirant, dubtant si allò és
part de la farsa o és de veres, veient-la patir. Algun despistat, d’aquells que
sempre n’hi ha, a cada representació, mirarà d’iniciar uns aplaudiments que
moriran quan la senyora del davant es giri en la seva butaca de platea i se’l
miri com dient qui és aquest estúpid que pretén aplaudir en mig d’una escena
tan brillant. Després se n’adonarien que no, no és brillant sinó macabra,
fúnebre. I començaria el mormoleig que pujaria fins els palcos, fins el
galliner, fins els frescos del sostre i els llums decimonònics. Llavors
apareixeria en escena algú, desesperat, demanant si hi ha algun metge a la
sala. Uns traurien el mòbil per gravar o fer fotos. Altres trucarien en directe
a la sogra per a explicar-los el que està passant. Quin horror. Vist així
potser sí que valdria la pena jubilar-se.
Hauria volgut fer alguna cosa més
pel Tomeu, potser podien haver anat a sopar o, com a mínim, a picar alguna
cosa. El gest de les flors tampoc no és gran cosa: ella és al·lèrgica, sempre
ha de deixar de respirar quan, a l’escenari, li fan ofrena d’aquestes flors. El
ritual és el ritual, i apartar-se’n és malastruc. Potser serà en acabar la
representació, un vespre qualsevol, que morirà ofegada pel pol·len capritxós de
les maleïdes flors de temporada. Els titulars l’endemà dirien que ja no es
trobava bé abans de començar, però que la seva gran professionalitat li impedí
d’ajornar l’obra. De donar l’alternativa a una suplent. No, això darrer
quedaria lleig. D’ajornar l’obra, doncs. Així, va arribar al final amb l’última
exhalació. Un cop acomplert el deure -i quin deure, senyors, una de les interpretacions
més grans de la més gran– ja va poder deixar-se anar. La mort, amb la dalla a
la falda, encara l’aplaudia emocionada abans d’endur-se-la per sempre més.
Recull les quatre coses del
camerino i es diu que a què porta tan donar-hi tants tombs a les coses. Encara li
queda molta corda, a ella, moltes obres per representar, infinitat de funcions.
Quan arribi l’hora, d’aquí a molts anys, ja ens hi trobarem. Tanca el llum i
surt. Al passadís en penombra, veu venir la figura del Tomeu cap a ella, amb l’abric
posat, les mans a les butxaques i, sense saber perquè, gira cap a una zona de
magatzem i espera a què passi. No té ganes d’aguantar una llarga lletania sobre
la jubilació acabada d’encetar. Després se n’avergonyeix, i pensa que li hauria
d’anar a dir alguna cosa, fer-li una abraçada, un bon parell de petons. Pobre home,
deu estar tan sol! Però en fi, s’esmuny cap al carrer i para un taxi. Li dona l’adreça
de casa seva, on l’espera una altra nit avorrida amb la mateixa copa de vi
negre i jove de sempre i un reality show bastant patètic a l’enorme tele
de mil polzades, fins que es quedi adormida, en mala posició, al sofà.
En Tomeu torna amb la gent del
teatre. No, ja no era al seu camerino, devia tenir alguna cosa important. Ah,
les dives, sempre amb assumptes pendents, diu una de les secundàries, amb una
mica d’enveja. La devien estar esperant. Les dames del teatre, senyores i
senyors, diu l’empresari de la sala. Sempre tenen algun admirador esperant-les!
Si voleu la puc trucar, diu algú, però no la volen pas molestar. I se’n van
tots plegats cap a la festa que li han preparat al Tomeu, que la nit és jove,
però no tant.
