dimarts, 23 de març del 2021

LA NIT ÉS JOVE


I, finalment, cau el teló de forma definitiva. L’eco dels aplaudiments encara sura, desganat, a l’altra banda de la caixa escènica. No han estat més que un parell de minuts, i en la desgana rítmica es notava que han estat més per cortesia que no pas de sentiment, de fascinació o de joia.

L’obra, pensa la Maria Eugènia, mereixia més. Abandona l’escenari exhausta, bressolant aquell ram enorme com si fos un nadó. Entre bastidors, els operaris del teatre la feliciten. Tota la preparació minuciosa, els assajos mil·limetrats, els decorats estilosos, ben resolts, i la posada en escena majestuosa, però senzilla i elegant alhora, no han donat els fruits que la companyia s’esperava.

Ha estat una temporada curta, ells esperaven poder prorrogar, però l’empresari de la sala ja no ho ha cregut convenient. És una gran obra, ha reconegut, i a mi personalment m’encanta. Però no ha agradat, i per més temps que li donem, no agradarà. Li falta un no sé què, alguna cosa que la faci més del gust popular. I qui s’hi juga els quartos soc jo.

La Maria Eugenia es retira al seu camerino. Li ofereix, pel camí, el ram de flors al Tomeu, el tramoista que avui precisament es jubila. Ell també mereixia més. Li desitja molta sort. Ell li ho agraeix amb una reverència sense traça. Tampoc no se’l veu tan gran, només uns anys més que ella. Però ella no es retirarà mai, del teatre. Serà d’aquelles dives que moren sobre l’escenari. Bé, és una manera de parlar. De fet, no li agradaria gens, de morir a l’escenari. Amb el públic mirant, dubtant si allò és part de la farsa o és de veres, veient-la patir. Algun despistat, d’aquells que sempre n’hi ha, a cada representació, mirarà d’iniciar uns aplaudiments que moriran quan la senyora del davant es giri en la seva butaca de platea i se’l miri com dient qui és aquest estúpid que pretén aplaudir en mig d’una escena tan brillant. Després se n’adonarien que no, no és brillant sinó macabra, fúnebre. I començaria el mormoleig que pujaria fins els palcos, fins el galliner, fins els frescos del sostre i els llums decimonònics. Llavors apareixeria en escena algú, desesperat, demanant si hi ha algun metge a la sala. Uns traurien el mòbil per gravar o fer fotos. Altres trucarien en directe a la sogra per a explicar-los el que està passant. Quin horror. Vist així potser sí que valdria la pena jubilar-se.

Hauria volgut fer alguna cosa més pel Tomeu, potser podien haver anat a sopar o, com a mínim, a picar alguna cosa. El gest de les flors tampoc no és gran cosa: ella és al·lèrgica, sempre ha de deixar de respirar quan, a l’escenari, li fan ofrena d’aquestes flors. El ritual és el ritual, i apartar-se’n és malastruc. Potser serà en acabar la representació, un vespre qualsevol, que morirà ofegada pel pol·len capritxós de les maleïdes flors de temporada. Els titulars l’endemà dirien que ja no es trobava bé abans de començar, però que la seva gran professionalitat li impedí d’ajornar l’obra. De donar l’alternativa a una suplent. No, això darrer quedaria lleig. D’ajornar l’obra, doncs. Així, va arribar al final amb l’última exhalació. Un cop acomplert el deure -i quin deure, senyors, una de les interpretacions més grans de la més gran– ja va poder deixar-se anar. La mort, amb la dalla a la falda, encara l’aplaudia emocionada abans d’endur-se-la per sempre més.

Recull les quatre coses del camerino i es diu que a què porta tan donar-hi tants tombs a les coses. Encara li queda molta corda, a ella, moltes obres per representar, infinitat de funcions. Quan arribi l’hora, d’aquí a molts anys, ja ens hi trobarem. Tanca el llum i surt. Al passadís en penombra, veu venir la figura del Tomeu cap a ella, amb l’abric posat, les mans a les butxaques i, sense saber perquè, gira cap a una zona de magatzem i espera a què passi. No té ganes d’aguantar una llarga lletania sobre la jubilació acabada d’encetar. Després se n’avergonyeix, i pensa que li hauria d’anar a dir alguna cosa, fer-li una abraçada, un bon parell de petons. Pobre home, deu estar tan sol! Però en fi, s’esmuny cap al carrer i para un taxi. Li dona l’adreça de casa seva, on l’espera una altra nit avorrida amb la mateixa copa de vi negre i jove de sempre i un reality show bastant patètic a l’enorme tele de mil polzades, fins que es quedi adormida, en mala posició, al sofà.

En Tomeu torna amb la gent del teatre. No, ja no era al seu camerino, devia tenir alguna cosa important. Ah, les dives, sempre amb assumptes pendents, diu una de les secundàries, amb una mica d’enveja. La devien estar esperant. Les dames del teatre, senyores i senyors, diu l’empresari de la sala. Sempre tenen algun admirador esperant-les! Si voleu la puc trucar, diu algú, però no la volen pas molestar. I se’n van tots plegats cap a la festa que li han preparat al Tomeu, que la nit és jove, però no tant.


 

dimecres, 17 de març del 2021

Tornar a començar


Fa uns dies vaig obrir de nou el Rebost. La veritat és que vaig haver de lluitar amb una dotzena de contrasenyes possibles, tres o quatre noms d’usuari i un parell de caigudes de wi-fi. Però una marea d’obstinació es va unir amb un xic de sort, i com quan un gran mag fa un sortilegi en un conte medieval, finalment, quan menys ho esperava, es va obrir la porta del darrera del bloc.

En entrar-hi, la imatge que en vaig tenir va ser desoladora. Hi feia fred i un tuf a resclosit irrespirable. La pols cobria amb paciència grisa tots els continguts, alguns enllaços estaven trencats i d’altres penjaven d’un fil. Fins i tot les fotos, si això és possible en l’era digital, s’havien descolorit.

Tot plegat ja no servia gaire per res i vaig pensar que el millor seria enderrocar-lo, deixar el solar net i llest per a que algú altre hi edifiqués les seves pròpies paranoies, que les meves ja estaven molt vistes i, segurament curat de tots els meus desficis, allò s’havia anat morint d’inanició. Al cap i a la fi, tot això s’estava caient a trossos, i si passava alguna desgràcia algú en podria prendre mal.

Com que m’ofegava, esquivant escriures sobre el fet d’escriures i cartells del dia 1, passant per sobre d’alguns comentaris de gent que elogiava les meves modestes lletres, vaig anar a obrir les finestres. Em va costar, estaven inflades i desencaixades. Però quan ho vaig aconseguir, un raig de sol esquitxat de partícules de pols va pintar de colors totes aquelles andròmines i vaig pensar que, abans de destruir-ho, potser podria fer una mirada al material que per allí es podria.

I vaig començar a llegir.

La veritat, recordava poca cosa, i em vaig enganxar bastant. No vull dir, amb això, que em semblés que havia fet una feina excel·lent, però sí que em feia gràcia redescobrir-me a mi mateix, llegir els textos d’un paio que pensava exactament igual que jo. I en algun moment, em vaig descobrir rient jo sol. No somrient ni fent-me aquella mena de gràcia que rius per dins, no, rient. Física i sorollosament.

I vaig pensar que mira i que perquè no. I vaig decidir conservar tot allò, que és tot això. I mentre seguia llegint, vaig considerar que no només ho mantindria, sinó que fins i tot en faria una còpia per tal d’assegurar-ne el contingut en cas d’accident. Finalment, quan ja estava a punt d’acabar els duplicats, em va començar a ballar pel cap la idea de que, si ara gaudia amb aquelles cosetes d’abans, perquè no garantir-me unes “cosetes d’abans per al futur”. És a dir, penjar nous continguts per, d’aquí un temps, redescobrir-ho. Prou coses han passat i estan passant des de llavors. I mentre valorava tot això, he arribat a la primera entrada que vaig fer aquí, el 25 de gener de 2010, una mena de captatio benevolente a mode de les càpsules del temps que s’enterren en els fonaments de les grans obres arquitectòniques i d’enginyeria, on raonava allò que em motivava a crear un bloc: el plaer de picar tecles i ordenar, en certa manera, les converses interiors.

Així doncs, en el dia del meu cinquanta-unè aniversari, he decidit fer-me un regal ben senzill:

Tornar a començar.

Caldrà fer algunes reformes, apuntalar per aquí i sanejar per allà. Potser una capa de pintura i arreglar algun endoll. Però podria quedar habitable, fins i tot tenir una certa confortabilitat. I, què coi, em torna a il·lusionar. Així doncs, acabo igual que vaig acabar aquella primera entrada, fa onze anys i cinquanta un dies: passeu, i sentiu-vos com a casa vostra.

 


 

dimecres, 8 d’agost del 2018

dimecres, 1 de març del 2017

dijous, 1 de desembre del 2016

dimarts, 1 de novembre del 2016

dilluns, 1 d’agost del 2016

diumenge, 1 de maig del 2016

divendres, 1 d’abril del 2016

dimarts, 23 de febrer del 2016

ESFDE: Umberto Eco



"I mentrestant tenia el mateix somni que tots els perdedors, és a dir escriure un dia un llibre que em portaria glòria i riquesa. Per aprendre com es feia per convertir-se en un gran escriptor fins i tot vaig fer de negre (o ghost writer com també en diuen ara, per ser políticament correctes) per a un autor de novel·la negra, que al seu torn per vendre firmava amb un nom americà, igual que els actors dels espagueti western. Però estava bé treballar a l’ombra, protegit per dues cortines (l’Altre, i l’altre nom de l’Altre).

Això d’escriure la novel·la negra d’un altre era fàcil, només calia imitar l’estil de Chandler, o en el pitjor dels casos de Spillane; però quan vaig provar d’escriure alguna cosa meva, em vaig adonar que per fer una descripció, d’algú o d’alguna cosa, remetia a situacions literàries: no era capaç de dir que algú es passejava una tarda neta i clara, sinó que deia que caminava “sota un cel de Canaletto”. Després vaig veure que en D’Annunzio també ho feia: per dir que una tal Costanza Landbrook tenia certes qualitats, posava que semblava una criatura de Thomas Lawrence, observava que l’Elena Muti tenia unes faccions que recordaven certs perfils del Moreau jove, i l’Andrea Sperelli feia pensar en el retrat del gentilhome desconegut de la Galeria Borghese. I així per llegir una novel·la hauria calgut anar a consultar els fascicles d’alguna història de l’art en venda als quioscos.

Si en d’Annunzio era un mal escriptor, no volia dir que jo també ho hagués de ser. Per alliberar-me del vici de la citació vaig decidir no escriure més."

Número zero
Umberto Eco

dimarts, 5 de gener del 2016

CRÒNIQUES DEL PRIMER NADAL: La Reina



Doncs sí, vés a saber on para aquest home hores d’ara. I es que mai no sé on és... sempre va a la seva, vaja. Que si ara això, que si ara allò... homes! Qualsevol excusa és bona per anar a fer el pendó. Abans encara em deia que tenia assumptes per arreglar aquí o allà, i es feia la bossa a cuita-corrents, un petonet i se n’anava. Tres o quatre nits, una setmaneta com a molt. Ja saps, em deia, que un home de la meva posició... que si no hi vaig jo no en treure’m l’aigua clara... que quina mandra ara haver d’anar amunt i avall... quines penques, el molt porc!

Poc a poc, però, les seves excuses s’han anat fent més inconsistents, més aigualides. Sap quina una me’n va dir, l’últim dia? Una estrella. Doncs sí, així, tal i com ho sent. Se li ha posat una cara de badoc esbalaït que devia ser la mateixa que vaig posar jo. Que una estrella brillava molt i es movia a una velocitat endiablada. Que havia d’anar a veure. S’ho pot creure? Jo me la vaig anar a mirar i, home, sí que brillava i tot això, però tampoc no n’hi havia per tant. Que una estrella brilla al cel? I és clar! I què volia que fes, una estrella al cel?

En fi, que li va faltar temps per anar a cridar l’altre, que ni a pixar pot anar sense el guarniment del seu company, que és com ell anomena a en Gaspar, que és un mala peça com ell. Company d’aventures, ni més ni menys. I abans també s’apuntaven a la gresca en Mustafà i en Saddam, però ara sembla que d’un temps cap aquí els hi han caigut en desgràcia i ja no en volen saber res, d’aquella trepa. Que són molt violents, diu, que mai se sap per on sortiran. Que no encaixen dins les seves missions, que són de pau i esperança per als homes de bona voluntat i tot això.

Ara ell i el seu company, en Gaspar, s’han fet amiguets d’un altre pinta, un que ve del sud, ja m’entenen, oi? Sí, home. Vull dir un d’aquells més fosquets, sí. Un moreno. Un negre, vaja! Sí, sí, tal i com ho senten, un homenàs alt com un Sant Pau i negre com el carbó. No en treure’m l’aigua clara, d’aquest. Com es deia? Baltasar, em sembla, però no em faci massa cas. Baltasar! Però si això no és un nom de negre ni de res! Segur que no és més que un nom artístic, un pseudònim. Ara, això sí, camells no li falten, ni sedes, ni plomes, ni joies ni res de res. I es que els negres ja no són com abans, que eren uns morts de gana. Ara, ja ho veuen, es fan els fatxendes fins i tot davant del meu Melcior, i el tracten de tu a tu, com si no fossin uns negrots malparits.

En fi, deixem-ho estar. Que tot allò de l’estrella i tal està molt bé, que voleu que us digui, és només una manera de parlar, és clar, però... calia agafar un cofre ple a vessar d’or, per anar a seguir una estrella? Que si no marxa amb el seu cofre d’or semblava que li havia de passar alguna cosa lletja. L’or, l’or! anava cridant als servents. Heu preparat ja l’or? I on és, hores d’ara, tot aquell metall preciós? Eh? On carai és? Segur que li ha posat un piset a alguna bagassa, allà a Betlem, que deu estar més contenta que un gínjol amb els regals màgics del meu reietó. Ah! Però el dia que torni, ja l’arreglaré jo, en aquest Melcior meu, que poc que s’ho espera! No pot arribar ni a sospitar el que se li cau al damunt... ja es pot ben preparar!