LA PRIMERA VEGADA

Crònica d’una jornada amb els Urban Sketchers Reus

7 de novembre de 2015. Pati de la Casa March (c. Sant Joan, 13)

https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AReus_-_Calle_Sant_Joan_3.JPG

Són les 10.50 hores i l’aplicació del telèfon marca 21° i assolellat. La veritat és que, ara per ara, fa un dia esplèndid.

Al carrer es respira el matí de mercat que uns metres més amunt té muntades les paradetes des de fa hores, mentre la tardor disfressada de primavera descolora els primers verds arreu. Una essència prima de fregit dolç ens visita fugaçment des d’una d’aquelles xurreries nòmades instal·lades al mercadillo del dissabte.

La gent ja és dins el pati. Alguns se saluden, xerren una mica. Traginen bosses amb tota mena d’equipament, des de cadires plegables fins a fustes on recolzar les llibretes i els blocs de dibuix. Les cares són relaxades, irradien una certa felicitat continguda. Els ulls els hi guspiregen. Passejades de curiositat, mirades que escombren el panorama, flaixos de càmeres per immortalitzar la pedra immortal. Poc a poc escullen un lloc, el lloc, i es van col·locant. Una cadira es desplega. El soroll lent de passar les pàgines dels quaderns es comença a assemblar al silenci. Un pinzell es renta el cap en l’aigua encara neta d’un got i, poc a poc, dels camps blancs i erms en comencen a brotar línies i taques.

Els caps s’alcen, les mirades són intenses, profundes. El pati és fresc, la llum cau despreocupada des del celobert i s’enreda en les ombres de les lianes d’heura. No sé si el dibuix convida al silenci o si és el silenci qui convida al dibuix. Quan ja tothom sembla estar treballant, jo encara no em decideixo i és per això que començo a dibuixar amb paraules, gargotejant tots aquests mots amb una certa vergonya escolar, que no sembli que no faig res.

I tot sentint el xiuxiueig dolç del carbonet i dels plomins quan llauren traços sobre el paper d’alt gramatge, comprenc que he trobat l’espai de silenci, de temps de qualitat, que havia sortit a buscar, i començo a entendre la raó dels qui proclamen que l’important és el viatge i no el destí. Dibuixem mapes que interpreten les coses d’una manera subjectiva, traduïda, que només es pot reconstruir en el temps que transcorre entre la mirada atenta i el gest expert. Així, la realitat deixa d’estar en els ulls per transmutar-se sobre el paper. I es converteix en una realitat imaginada.

I penso que què carai, i obro el quadern i miro de tancar les paraules, que no sempre es deixen. El quadern és nou i la mà tremola indecisa abans de profanar-lo. El llom cruix quan miro de forçar-lo a que s’aguanti obert per la primera de les pàgines, però finalment cedeix, i resta amb els braços oberts esperant l’abraçada de la primera marca del llapis sobre la seva pell. Aquesta primera línia és rígida en la seva concepció, però trèmula en la seva execució. I segueixo amb el llapis, dubtant molt i esborrant més, i després les aquarel·les demanen el canvi, cansades d’esperar a la banqueta, i tot es va relaxant i fluint, fins que el cap reposa i el cervell es deixa despullar, seduït pel plaer.

I així passa el temps, d’aquella manera en què passa quan no estàs pendent d’ell.

Els resultats no són gaire bons. El dibuix encara em pot, ho reconec... i em rendeixo. Ha guanyat. Tot i així, respiro a fons, satisfet, recordant-me a mi mateix que la d’avui només ha estat la primera de les batalles.