DESÍDIA

Em fa mandra tot. Em fa mandra tant ser feliç com un maleït desgraciat. Em fa mandra distreure’m o avorrir-me. Quina mandra tot plegat! Mirar la tele, escoltar la ràdio, escoltar el silenci transformat en els sorolls esvaïts que venen del carrer, en l’estrèpit del motor de la nevera, en el violoncel que disciplinadament assaja algú; en els discos horteres del veí que s’escolen pel celobert. Em fa mandra fumar, sortir, quedar-me a casa. I l’estiu: la seva calor enganxosa, oliosa, tendra. Em fa mandra dutxar-me i menjar alguna cosa. I prendre una cervesa i trucar un amic i parlar. Em fa mandra el dia, però també la nit. Mandra de llegir, de caminar, de mastegar xiclet. De treure la brossa. Tot i que algun dia s’haurà de treure, abans no vinguin les formigues. Quina mandra, les formigues! Em fa mandra la mandra mateixa. La suor. Em fa mandra que ella plori sota les seves ulleres fosques mentre pren el sol al terrat. D’on carai ha tret aquell biquini groc? No li ho preguntaré mai. Ni tampoc per què plora. Em limitaré a observar mig d’amagat com el sol evapora les seves llàgrimes. Ploraria amb ella només per empatia, sense motius, sense tristor ni malenconia ni aspror. Però és clar, em fan tanta mandra el fet de plorar com l’empatia. Sort que els homes, diuen, no ploren. Quina mandra ser home.