ENVELLIR

Ara ja no surto gaire de casa, però no és pas per vergonya, sino perquè em costa arrossegar les cames amunt i avall. Se m’acaba el temps, o almenys així ho espero, no vull continuar sent una nosa per ningú. Tampoc és ben bé que ho esperi, és... bé, és només això, que no vull destorbar. No ho havia dit mai a ningú, però també hi ha una mica de vanitat. No m’agrada la idea de que em vegin convertit en un moble, una cosa complementaria del llit que es pixa i es caga de tant en tant i de la que s’ha d’estar sempre pendent, no sé si m’explico. Vull ser sempre jo, o com a mínim una miqueta jo, i quan ja no ho pugui ser, doncs santes pasqües. Sortir per la porta gran. Diuen que a vegades se me’n va el cap, no ho sé, jo no en sóc pas conscient. Sí que a vegades em desoriento, però diuen que no, que no es tracta d’això. Quan em desoriento, segueixo sent jo i sent-ne conscient, me’n recordo del meu nom, sé l’adreça on visc, i la ciutat, i tot això... reconec els edificis i els carrers al meu voltant. Però sóc incapaç de fer un itinerari mental. Per dir-ho clar, tot i que em dol reconèixer-ho, no sé tornar a casa. A la meva llar, on hi visc des de fa més de quaranta anys. Però no sé on és. És com si, més enllà del que abasten els meus ulls, tot es difuminés, fins que acaba desapareixent, queda un espai buit i blanc que m’acovardeix. Llavors m’angoixo, perquè me n’adono que això no és normal, però encara és pitjor. L’angoixa només porta més angoixa, i a vegades em tremolen les mans i em ve una migranya punxant aquí, al costat de l’ull, just aquí. Sé que conec el camí, però és com si el cap se m’hagués penjat i fos incapaç de processar més informació que la que ha quedat fixada a la pantalla.

Podria aventurar-me tirant carrer enllà, però això significaria entrar en l’espai buit i blanc, i em fa por. Em dona la impressió que hi ha de fer molt de fred, en aquest espai. I les cames no m’aguantarien gaire estona. Ja no serveixo per a gaire, com podeu veure. A vegades segueixo caminant, com si sabés perfectament a on vaig. Però després dubto i m’aturo, i desfaig les passes que he recorregut. Un dia em vaig veure reflectit en l’aparador d’una sabateria, abatut, fràgil, i em vaig fer pena a mi mateix, que és la pena més amarga que es pot sentir. Des de llavors, procuro evitar de mirar als costats, a les botigues, i miro el terra, rajoles grises repetides i avorrides.

A vegades em fa por que la boira sinistra s’expandeixi i m’acabi engolint. Perquè això és una altra cosa que he notat: amb l’edat, he acabat tenint por gairebé de tot. No és una por irracional cap el desconegut, sinó pors concretes de coses concretes. Por del microones, per exemple, o d’aquest jovent que es vesteix d’aquella manera i t’atropella per la vorera... por dels cotxes, de les olles a pressió, d’aquests veïns estrangers que criden tot el dia...