Aquest diumenge he vist núvols
negres i una pluja freda mentre caminava cap a un institut amb nom de poeta
inacabat. Em creuava amb gent de galtes il·luminades i mirades còmplices, amb
la història a flor de pell, que venien de retratar-se per a la posteritat al
costat d’una senzilla capsa de cartró.
He vist gent portant entrepans de
solidaritat i termos de cafè als voluntaris desconeguts, fent cues improbables
amb el somriure sempre posat i amb una impaciència lànguida i ferma. Aplaudiments
a coses tan simples com obrir una porta, com dipositar un vot, com participar. He
vist orgull i tendresa, i com la memòria passava pel futur. He vist la il·lusió
dins els teus ulls.
He comprovat que la llibertat no
és de pedra ni du una torxa a la mà, sinó un aire fresc i lleuger que escombra les
fulles dipositades per la tardor als carrers del centre, i s’escola pels porus
del la pell com una esperança tendra. He estat testimoni d’abraçades contra
pronòstic entre uns braços de segador i una determinació de textura de paper de
papereta.
He sentit com l’avenir trucava a
la porta i milers de voluntaris feien un pas al front. I si hagués estat
precís, dos. Un respecte alegre i càlid, monges i capellans, burkes i
xancletes, gossos i gats.
He vist llàgrimes amb solera,
reprimides durant anys, solcar els plecs d’unes galtes que foren fermes fa ja
molt de temps. He vist espines arrancades, cors bategant de nou, ulls
arrencant-se les benes, cops de falç de papereta contra el ferro de cartró.
He vist nervis i llàgrimes, una
sola causa i més de dos milions de conseqüències, vells contents com nens amb
sabates noves, complicitat, alegria, esperança... felicitat.
Si, com diuen terres enllà, tot
això ha estat inútil... que bonic que ha estat ser inútil per un dia i que
bonic seria ser-ho per sempre, pels segles dels segles, com deia aquell.
1 comentari:
Que bonic que ha estat!!!!
Que bonic que ho expliques...
Seguirem amb ka revolució dels somriures!
Publica un comentari a l'entrada