ANIVERSARI

El temps és un cigarret que es consumeix a l’espona del cendrer. Una nova creu sobre un número del calendari, un nou calendari a la paret greixosa de la cuina. La capa de pols que es diposita sobre el llibre que dorm a la tauleta de nit, el plor d’una criatura en mig de la foscor cruel, un estol de pardals, una silueta a la finestra, la trompeta agosarada del vell Louis. És un gos malparit que borda en la llunyania a la llum platejada de la lluna tota la nit, totes les nits. L’ombra del que érem i del que som. La projecció del que serem. És un tango de Gardel amb aquell accent brivall -... sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando...-, un tanca la porta que no ens sentin els nens. És fer el canvi de roba de l’armari, desmuntar l’arbre de Nadal, obrir un nou brik de llet.

El temps és bufar espelmes i fer ampolles, acompanyar la vídua en el sentiment, parlar ara o callar per sempre, i tal dia farà un any. És memòria, és amnèsia. Posar a carregar el mòbil que s’està quiet, sense bateria, o sentir un missatge remot al contestador. Veure brotar, un altre cop, els rosers del jardí, les onades salades del mar, de la mar. És sentir una previsió meteorològica optimista per al cap de setmana vinent, badar mirant passar els núvols. Tastar unes croquetes de cortesia i pensar en la mare. Trobar una altra factura de la llum a la bústia, arribar a final de mes.

El temps és posar un rotllo de paper higiènic nou en el vell quarto de bany, fer el llit, despertar-se al matí. Una anotació a l’agenda, una becaina d’urgència. Una sala d’espera amb gent desesperada. Una visita inesperada que no acaba de marxar mai. És una pausa per a la publicitat, un tornem en sis minuts, un sí, molts no. Són cent anys de soledat i un t’agrada conduir? És un s’està carregant informàtic, l’espai entre cançó i cançó, entre el final d’un acudit espès i l’explosió de rialles espontànies.

El temps és remenar absent una tassa de cafè, un afanya’t que es refreda, la sola de les sabates gastada, la foto esgrogueïda del casament d’algú que ja no hi és, el gel de l’àrtic del gintònic que es desfà pacientment. Un hem de parlar o un em portarà el compte si us plau. Picar a la porta del cap de departament i esperar el seu endavant. És un vespre ventós, a l’estació freda i despullada, a l’espera d’un tren que indefectiblement arribarà amb retard. És tot allò que no li vaig poder dir, fer punxa a un llapis, desfer les maletes, un només estic mirant mentre passeges per la llibreria. Seguir ballant quan l’orquestra ja ha deixat de tocar. Un de gran vull ser, un d’aquí uns mesos em jubilo. Tornar a pintar el sostre del menjador. Llençar un tomàquet que s’ha podrit, rellegir una carta vetusta, de quan encara s’enviaven i rebien cartes encara que no fossin d’amor, i somriure amargament.

El temps és inflar les rodes de la bicicleta, tornar a mirar el mapa abans de preguntar al primer que passi, esperar a que torni a bullir l’aigua i coure durant dotze minuts. Mirar els tràilers abans no comenci la pel·lícula. Endreçar els calaixos, fer neteja, fer un pipí.

El temps és esperar que et truqui. O trucar tu i esperar que contesti sentint els monòtons tons telefònics, escoltant els monòtons batecs del cor. Un penja tu, no tu primer. És no ho tenim però ho podem demanar, un verificant les seves dades, la cua del peatge de Martorell un diumenge quan fa bo. És passin per l’altra caixa, si us plau, un com ha crescut aquesta criatura, un most esperant ser vi.

El temps és un ànims que tu pots, un no servirà de res. És un queden cinc minuts, un ja tanqueu?, un falta molt?, un puc anar?, un ja has acabat? Un espavila’t!

Un potser més endavant, un ara o mai i un mai més.

És que et preguntin quants anys fas i, dubtant, haver de pensar la resposta uns instants. Que és el mateix que una eternitat.