MICCIÓ IMPOSSIBLE II

Al principi, com és habitual en aquests casos, notava com un neguit en algun lloc de la meitat inferior del meu tronc. En la fase dos el neguit ja s’havia convertit en un pessigolleig, i aquest no tardà a transformar-se en una necessitat imperiosa d’evacuar el líquid que filtraven els ronyons a tota màquina. Tot i així, encara es podia suportar. Era com conduir en reserva: el pilot de l’indicador del nivell de combustible està il·luminat, i l’agulla s’acosta perillosament al precipici, però el cotxe encara rutlla, de manera que es pot anar tirant, només has de vigilar de no saltar-te la propera benzinera. El cas es que no coneixia gaire bé aquella part de la ciutat, els carrers són laberíntics i, en algun moment, em donava la impressió d’estar passant sempre pels mateixos llocs. I no albirava cap establiment on poder demanar de fer una visita de cortesia al lavabo.

Després de mitja horeta caminant, la necessitat passà a la categoria d’emergència i encara no havia trobat on adreçar-me per tal de demanar atropelladament un d’aquells cafès de compromís (sol, llarg i amb sacarina) que restaria probablement inèdit sobre el taulell, refredant-se, mentre em maleïa els ossos per no haver passat per l’excusat del loft del Morales a fer una bona pixarada abans de marxar. Quan l’emergència esdevingué urgència i l’alerta passa d’un taronja encès a un roig intens ja notava que alguna cosa a dins m’anava a esclatar d’un moment a l’altre. Si no trobava algun lloc aviat, em veuria obligat a fer-ho on pogués, cosa que incloïa per a la meva vergonya i el més que possible enuig dels meus estimats convilatans, la mateixa via pública. Ja caminava rar, amb el cos tort, fent un bellugueig estrany dels malucs que semblava que volguessin ballaruga en lloc d’una bona i alleujadora micturició. El desfici no em deixava pensar amb raonament, i cada nova passa era una tortura al més pur estil Guantánamo; suava com un porc, malgrat l’ambient agradablement fresc, però suau per a l’època de l’any en què ens trobàvem. I llavors, quan em començava a preguntar si la suor que m’amarava el front no devia ser part del líquid residual que cercava desesperat una escapatòria per qualsevol orifici corporal, porus dermatològics frontals inclosos, es produí el miracle de la salvació: un cartell indicava la presència del WC (escrit així, amb una fletxa blava cap a la dreta) públic.

L’aspecte del vigilant del WC era una barreja entre un ex boxejador professional i el dibuix no tant professional de la Hello Kitty, esquitxat amb tocs d’orangutan dels que apareixien a El planeta del simis en la seva versió de 1968. Una taula escolar amb un platet amb monedes i un transistor, una cadira a joc i una muntanya de rotllos de paper higiènic de mala qualitat al seu darrera. No sé ni si vaig donar les bones tardes, el que sí que sé es que vaig passar davant d’ell com un llampec i em vaig instal·lar en un dels dos urinaris en servei (el tercer estava embolicat amb bosses d’escombraries, en senyal de que no funcionava, donant-li l’aspecte d’una panerola gegant que em feu pensar en en Gregori Samsa), concretament el de la dreta, que era el més proper a la porta. Em vaig descordar la bragueta com vaig poder, nerviós com un adolescent en el dia de la seva estrena, em donava la impressió de que no arribaria a treure-me-la abans de que es produís una explosió a la bufeta. Quan ja estava a punt, però, la veu del vigilant, que havia entrat darrera meu, em va em va tancar l’aixeta biològica:

-Disculpi, per poder pixar s’ha de deixar una voluntat en metàl·lic. Mínim 50 cèntims.

-No es preocupi, buido i li donaré el que vulgui.

-Però es que això no funciona així. Primer paga, i després pixa.

-Miri, si em deixa acabar primer, li donaré 5 euros, d’acord?

-Hummm...

-Té canvi de 20?

-No.

-N’està segur?

-Si.

(continuarà)