L’home del planeta dels simis, versió 1968, agafà els vint euros i em digué,
amb un somriure servicial absolutament fals, que ja podia fer la meva. Però en
lloc de recuperar la seva posició de guàrdia a la tauleta escolar, es quedà plantat
a la porta, observant. Notava els seus ulls clavats a la meva nuca, però ara no
estava per fer miraments: finalment, semblava que em podia concentrar en la
meva imperiosa necessitat. Però per alguna estranya raó, tot i que em
recargolava de punxades de ganes d’orinar, allò no rutllava. Els nervis, l’alcohol
consumit a cal Morales (no el director de cinema, l’altre), els malaguanyats
vint euros, la mirada inquisitiva des de la porta... vagi vostè a saber perquè.
I contra més segons anaven passant sense deixar caure ni gota, més ansietat
generava i més agudes eren les punxades per tot el sistema nefrourinari.
-Psssssssssssst. Pssssssssssssssst.
Pssssssssst.
-Què?
-Què què?
-Que per què em crida. Que no li
he pagat ja abastament pel privilegi d’omplir les seves canonades amb els meus
líquids renals?
-No, si no el cridava. Com que
veig que li costa, mirava d’ajudar-lo fent soroll de pixera: psssst, pssssst.
Li volia demostrar el meu agraïment pels seus vint euros.
-Faci’m el favor, home de déu! No
veu que em destorba?
L’home amb aspecte d’ex boxejador
professional se’n tornà al seu lloc de treball entre renecs.
No el necessitava, ja que, per a
ocasions com aquesta, disposo del meu propi truc: m’imagino una pista de bolos
(si dic bitlles probablement ningú no m’entendrà, a part que llavors el truc no
funciona), amb la pesada bola lliscant per sobre del pis encerat, i agafant l’acceleració
pertinent per la pròpia inèrcia rotativa. Mentre va lliscant, m’imagino el
soroll que fa en fregar rodolant la superfície. Així es van relaxant els
urèters i les uretres. Puc arribar a sentir, en alguns casos, l’olor de
crispetes i de desodorant per a sabates de l’ambient. La pista pot ser tot el
llarga que necessiti, i quan el relaxament ja és total, arriba el moment de
colpejar els bolos que se n’haurien de dir bitlles i... patapum! Mentre aquelles
coses estúpides cauen fent un terrabastall de mil dimonis, el raig comença a
fluir en un salt mortal sense xarxa vers les parets de blanca ceràmica
sanitària primer, i d’allí vers les clavegueres que el duran ves a saber on.
En obrir-se l’aixeta anatòmica,
em vaig estremir de gust i felicitat. Se’m posà la pell de gallina i tot mentre
notava aquell líquid tebi recórrer per fi el seu conducte natural. La força del
doll era proporcional a les ganes acumulades, és a dir, immensa, i semblava que
en un no res havia d’enllestir l’assumpte. Però la cosa es va anar allargant. Havien
passat ben bé deu minuts i la cosa no afluixava. Amb raó ja gairebé no m’aguantava.
Tot aquell bé de déu de líquid devia estar enllaunat en algun racó que ja no
podia més, maldant per aconseguir la llibertat, sortir a l’exterior i poder
finalment viatjar i veure món. Així que ara, paciència, només era qüestió d’anar
fent. Els vint euros millor invertits de la meva vida.
Quinze minuts, que aviat es
convertiren en mitja hora.
L’exprofessional dels simis del 68 tragué el cap un
parell de vegades. Tot bé per aquí? Si senyor, de conya. D’acord, d’acord.
3 comentaris:
:DDDDD quines idees que tens... mitja hora!!!! he, he, he...
No era la comiseria, no anava per aquí la cosa, no. Quanta, quanta imaginació! i sempre el mateix tema.
Quina angoixa!!! i quin malson!
He hagut de correr al bany!
Una trilogia brutal!!
Publica un comentari a l'entrada