EL KEVIN

Es deia Kevin. Però no li agradava gens el seu nom. O millor dit, no és que tingués res en contra del nom de Kevin en sí mateix. Fins i tot, li reconeixia una sonoritat clara i contundent, una mena d’honestedat fonètica que pocs altres noms tenien, a més d’una senzillesa de pronunciació gens dificultosa: consonant, vocal, consonant, vocal, consonant. Una sèrie simple i perfecta. Però creia que a ell, precisament a ell, era un nom que no li esqueia. Potser era per la K inicial, tan poc nostrada. O potser no.

Al Kevin li hagués agradat dir-se d’una altra manera. Però, tot i així, mai no s’havia plantejat de canviar-se el nom. Allò era sagrat, havia estat voluntat dels seus pares i no seria ell qui aniria ara a fer-los la punyeta, després de tots aquells anys d’anomenar-lo així. I després haver d’anar donant explicacions a tothom: els companys, els veïns, els familiars més o menys propers, la Consol del forn, el Paco del bar, el Jose de l’altre bar, la caixera, que no sap com se diu, del súper... si a tothom li donés per fer coses d’aquest tipus, no en trauríem mai l’entrellat: la Consol del forn que ara es diu Remei, el Paco del bar que ara es diu Oriol, el Jose de l’altre bar que ara es diu Vanesa... en fi, que allò seria un garbuix.

S’imaginava, a més, les xafarderies a la seva esquena: de qui parleu? De qui dius? Ah, l’exKevin. Haver-ho dit abans, dona! L’exKevin! Vet aquí una de les poques maneres d’anomenar-lo encara més lletges que el seu nom original.

A vegades havia fantasiejat amb altres noms, però només de pensament. Havia pensat que se’l podria canviar oficiosament, sense passar pel registre, només dient-li a la gent del seu cercle que a partir d’aquell moment l’anomenessin d’una altra manera. Fins i tot, s’havia plantejat, un cop escollit el nou nom, fer una festa per proclamar-ho als quatre vents, i de pas, simular el funeral del seu odiat nom de Kevin, com a símbol de que quedava mort i enterrat. Però mai no es decidí per cap altre nom. Escollir un nom que l’hagués d’acompanyar tota la vida, fins i tot més enllà en el record dels que el sobrevisquessin, era una responsabilitat que no li pertocava i, per tant, no estava disposat a assumir. Ningú, gairebé, no escull el seu nom. I això deu ser per alguna cosa, oi? Potser per malastrugança...  

Això no vol dir que no s’hagués plantejat algun cop quin nom li agradaria tenir; afirmar el contrari seria enganyar-se. Fins i tot havia consultat llibres d’aquells que compren les parelles joves, quan esperen un hereuet o una pubilleta, amb llistes de noms possibles –fins i tot algun d’impossible-, amb frases més o menys grandiloqüents sobre qui era el sant o el màrtir de torn que havien dut aquell nom, les seves gestes, sacrificis i humiliacions, i l’etimologia de la paraula provinent d’alguna llengua com més exòtica i morta millor. Però no passava d’aquí, i mai no n’escullí cap, per no enredar-se.

Així que ell es deia Kevin, i així seria fins a la fi dels seus dies. Aquesta era la seva determinació. Però no li agradava el seu nom. Gens. Ni mica.