LA VIDA ÉS BELLA

Travessa mitja ciutat sota la pluja. Tot i estar a mitjans de febrer, no fa un fred excessiu. A la bossa que porta  a la mà esquerra li sembla recordar que hi du un paraigües plegable, molt petit, quasi microscòpic, que li va regalar un empleat de la caixa d’estalvis, de propaganda. Però com que no plou massa i no està segur de si el porta ara o era abans dels canvis, prefereix caminar amb l’americana  de pana lligada, el coll aixecat. Camina despresa. De tant en tant es treu les ulleres de pasta i se les eixuga, normalment aprofitant alguna parada en un semàfor.  

Arriba a l’Hospital, un edifici històric que esborrona només veure la pedra treballada de la façana, amb una gran portalada que llagrimeja la pluja suau, però constant, borinotejada per fumadors diversos, que fan temps. Al hall, gira a l’esquerra. Sap perfectament on va. Obre una porta de vidre. A l’interior, una sala llarga amb gent vestida amb bata blanca picant els seus teclats. Algunes cares li sonen. La majoria no. Tot i així, encara hi ha algú a qui, de no haver estat pels darrers canvis que ha patit, encara saludaria. Sembla mentida com encara s’enrecorda d’algunes coses, però d’altres no. I cada cop de menys, de fet. Fa temps, en la seva altra existència, havia estat auxiliar en una ambulància. Sap que la gent dels hospitals acostuma a ser amable i comprensiva, però també que tenen una crosta que els endureix davant les desgràcies, mèdiques o no, dels altres.

La noia que l’atén és eficient. Sap amb qui està tractant i què hi ha vingut a fer. Sense dir res, li agafa els papers, els grapa amb més papers, tecleja alguna cosa a l’ordinador, imprimeix unes etiquetes que enganxa als papers i els hi torna. Es pensava que per a lo que ve a fer no calia tanta paperassa, però en fi. Habitació 269-P, li diu amb veu ferma, però sense mirar-lo als ulls. Segona planta, pregunti en el mostrador d’infermeres.

Agafa l’ascensor, més per rutina que per comoditat. Esquiva un carro carregat amb safates de menjar – suposa – que quasi l’atropella, mentre el noi que l’empenyia el mira aterrit. Mentre es tanquen lentament, molt lentament, les portes automàtiques de l’ascensor, sent un estrèpit colossal: les citades safates de menjar – confirma – difícilment arribaran ja als seus destinataris.

Segona planta, surt de l’ascensor una mica desorientat. Fa molta calor. A la porta d’admissions ja s’ha tret la jaqueta, però es que ara, a planta, és insuportable. La bossa que du a la mà esquerra li comença a pesar, així que bescanvia de mà els papers amb la bossa. Demana en un mostrador. No, aquí som infermeres de pediatria, em sembla – li diu una infermera principiant amb accent de telenovel·la veneçolana. Tota ella tremola. Esperi, que ho pregunto. Flor! – la tal Flor parla amb una parella de mitjana edat, estatura mitjana, classe mitjana. No fa cas a l’heroïna de telenovel·la. Flor, disculpa... – segueix conversant amb la parella mitjana. La meva tràgica veneçolana, molt nerviosa, es torna a mirar els meus papers. Li tremen les mans. No, no és aquí, nega amb el cap. Meritxell! (ho pronuncia amb una sola “l”) La tal Meritxell ha aparegut de no se sap on, i la ignora, sembla tenir pressa; l’esquiva i passa de llarg... no, no és aquí, eh?

Finalment troba un altre mostrador. Està suant, ja hauria d’haver enllestit la feina i encara està vagarejant pel laberint de passadissos. Li posen una polsereta al canell esquerre i l’acompanyen a l’habitació. Esperi aquí. Em poso el pijama? Si ho creu necessari. No, és més per passar desapercebut. Em temo que això ja no és possible... però bé, canviïs si vol. O no, potser millor que no. Bé, faci el que vulgui; després ja vindrà la infermera i li donarà totes les instruccions...

Ningú no sembla estar massa segur de res, aquí. No és una crítica, sinó una constatació. Se li acut que potser és normal, molta gent, moltes malalties, molta paperassa. Qualsevol error pot ser fatal. I per això està ell aquí. S’està una estona a la 269-F, esperant aconteixements, sense posar-se el pijama. Al cap d’uns minuts, una noia entra i li pregunta si és per a ell el menú hipocalòric. Aixeca les espatlles. No ho sap, però ho dubta bastant. En veure’l, la noia surt esglaiada de l’habitació.

Si no fos pels canvis que va patir, ara llegiria una estona. Recorda que li agradava, i que va deixar-se un llibre a mitges, abans d’estar en aquesta situació, i que mai no li havia agradat deixar-se les coses a mitges. Però no aconsegueix recordar quin. Del passadís arriben els murmuris de gent que parla en entrar i sortir de les habitacions. Tot fa una olor a no-olor, com en un anunci de compreses. A fóra segueix plovent.

Per fi porten el pacient de la 269-P. L’operació s’ha allargat, hi ha hagut complicacions. L’acompanyen, suposa, alguns familiars. La que sembla que ha de ser la dona em veu i queda aterrida. Fa que no amb el cap, i jo li faig que si. Una màquina que du connectada comença a pitar. La dona repeteix el no de viva veu, i comença a cridar al marit estabornit: Carles, Carles, carinyo, estic aquí. Es desespera. Carles, si us plau. També hi són el tiet Fèlix i la Margarida. Carles! Carles!! Però hàbilment ja he desat la seva ànima en la meva bossa de mà, i em disposo a marxar. Suposo que aquesta habilitat, apresa en anys d’anar amb l’ambulància amunt i avall, és el que els va fer escollir-me per realitzar tasques de suport a la Mort, i es que en un planeta tan superpoblat, la pobra ja no dona a l’abast.