COSES INÚTILS A FER (gener 2012)

Anar a parar a la platja un matí fred de gener. Donar-li la culpa al cotxe, que s’haurà negat a agafar l’autovia fins el despatx; reconèixer que sona increïble, perquè realment ho és. Però insistir en que és així.

Reflexionar sobre el fet de que feia anys que no anaves a la platja al gener. Reconèixer que, per a ser sincers, ignores si mai ho havies arribat a fer. Recordar que algun cop, en la sempre complicada adolescència, agafaves la moto en ple hivern i t’acostaves fins l’arena, inclús alguna vegada t’havies arribat a mullar els peus a la vora de la mar.

Passar el grau just de vergonya quan algun jubilat amb el diari sota el braç et vegi des del passeig: un home fet i refet vestit d’executiu, la ratlla perfectament marcada als pantalons, la corbata discreta, passejant descalç per la platja un matí laboral d’hivern. Armar-te de valor i saludar-lo exageradament aixecant la mà oberta al cel. Fer que la sensació de ridícul li sigui traspassada a ell, que seguirà el seu camí sense tornar a mirar-te.

Tornar a gaudir sentint la brisa marina , gelada, despentinar-te, passejant el seu fred per entre els cabells, per la cara despullada, fins al punt en què doni la sensació que no ho podràs suportar més i se’t començarà a desfer, primer s’esquerdarà i petits fragments se’n desprendran dolorosament, després ja grans pedaços que cauran escandalosament com aquells trossos gegants de gel del pol nord que cauen a l’aigua pel desglaç.

Veure algú que passeja un gos. Observar com s’atura i treu una piloteta d’una butxaca i la llença tot el lluny que la força del seu braç li permet. Veure el gos córrer esquitxant-se fins arribar a la pilota i tornar-la, i tornar a començar el joc. Tenir la sensació que aquell gos corrents apassionadament, il·luminat per les guspires de sol tebi que travessen les gotes d’aigua que aixequen les seves potes, és la pura imatge de la llibertat.

Sentir sonar el telèfon. O millor, sentir-lo vibrar: t’agrada tenir el so apagat i notar com a la butxaca de l’infern de la jaqueta, a prop del costat contrari al cor, es produeix aquella vibració que demostra que segueixes viu i que un segon cor ha començat, nerviós, a bombejar una sang nova, immaterial, abstracta. Saber que encara hi ha algú que et reclama; això també és una sensació d’estar viu, de que l’importes a algú, tot i que, sovint, només sigui per interès. Agafar el mòbil i procurant mirar de vèncer la temptació de mirar qui és, llençar-lo ben lluny dins l’aigua, veure com fa un xof més aviat discret i decebedor, i pensar si seguirà vibrant sota la mar salada.

Penedir-te, al moment, d’haver fet allò i pensar en els maldecaps d’haver de comprar un nou aparell, duplicar la targeta, recuperar dades... rememorar aquella foto que vas fer a la canalla els dies previs al Nadal i prendre consciència que ja no la tornaràs a veure mai més.

Recuperar la molesta sensació de tornar-te a posar els mitjons després d’haver caminat per la sorra, sense que mai aconsegueixis treure’t del tot aquells granets minúsculs enganxats com amb pegament sobre la pell tensa de la planta dels peus, sobre els turmells lleugerament inflats.

Acostar-te a aquell petit restaurant casolà al que volies anar a l’estiu amb la família, però que vas acabar no anant-hi mai. Encarregar una paella per a dos i menjar-te-la tu sol. Tornar a casa, constatant que has tornat a assumir el control sobre el cotxe. Fer una migdiada com quan tenies temps per a aquestes coses. Preparar alguna cosa exquisida però senzilla per sopar, obrir una ampolla de vi, i apreciar el seu aroma afruitat com si n’entenguessis, de vins i d’aromes afruitats,  i sentir arribar la dona. Contestar-li que molt bé quan et pregunti com ha anat el dia, i que no tens gana quan et cridi per sopar. Beure una copa de vi per acompanyar-la. Xerrar de tot i de res. Tornar a assaborir la sensació de riure per futeses.

Dormir com un nen petit, i assumir com un adult responsable, al dia següent, la inconsciència dels teus actes. Saber que, al contrari de la mala cara del teu cap mentre t’esbronca,  durant uns dies ningú no et podrà esborrar aquell somriure de trapella.