AFLIGIT COMIAT (3)

En Cisquet nota que se li adorm el braç dret. Encara no ha acabat de recuperar la respiració, i de sobte sent una punxada al pit, profunda, intensa, implacable. S’agafa el tòrax amb les mans, s’hi clava els dits amb contundència, de manera severa i salvatge, com mirant d’arrencar-se aquella fiblada maleïda, se li inflen les venes del coll i de les temples. Li costa agafar aire, s’ofega mentre se li humitegen els ulls i cau del banc. Tot va molt ràpid, i alguns turistes que passegen amb poca roba se’l miren, i s’acosten, fan rotllana al seu voltant. Algú truca un metge, o una ambulància, o quelcom. Altres, encuriosits i badocs, li fan fotos amb el mòbil.

Baixa al voral de la carretera per estirar una mica les cames, ja gairebé és fosc del tot i se sent la serenata nocturna dels grills sota la lluna minvant. S’endinsa uns metres en un bosquet de pins que es va espessint carretera enllà, la pinassa cruix lleument als seus peus, mentre les branques primes filtren la suau brisa marina que puja de l’espadat, perfumant-la. Se sent una sirena d’ambulància en la llunyania, solcant amb sordina l’espai sonor dels seus silencis. Les sabates de taló que porta no són el calçat més adequat per caminar per aquell lloc. Ara està més calmada. L’aire fresc del capvespre li ha orejat el pensaments, i ho veu tot més clar. Ara sap que ha fet el que havia de fer, el més correcte, qualsevol altra decisió hagués estat un error i una estupidesa. Una bajanada boja. El taxista fuma repenjat a la porta del vehicle. Es mira els genolls sense gosar parlar. Però sent la necessitat de dir-li alguna cosa. Senyora, vol saber la meva opinió? Li fa que no amb el cap. Anem, li diu la senyora, però quan està a punt de pujar al cotxe, se li escapa una última mirada furtiva cap on se suposa que deu ser el poble mariner. Alguna cosa se li gira dins el cap, i el cor comença a bategar-li amb força. Es treu les sabates d’una revolada, les llença lluny, ben lluny, i comença a córrer per la carretera, desfent el camí que ha fet l’automòbil. Corre i corre, i se sent lliure; sent el taxista que la crida, però tant li fa. Allà al fons es veuen uns puntets blancs regnant sobre la penombra fosca lilosa i grana, unes llums microscòpiques com estrelles i una d’elles deu ser la de la casa del Cisquet, amb el súper a punt de tancar a sota, i és feliç.

Ja és massa tard. El que ha fet la trucada d’emergència, que sembla que és qui pren la iniciativa, li mira el pols i fa que no rodant el cap. Contrau els llavis i fa una mirada a la gent de la rotllana, com esperant instruccions que ningú no està disposat a donar-li. Molts marxen dissimuladament, estan de vacances i no volen embolics. Amb una mà grossa i trèmula, li tanca les parpelles, mentre mormola que descansi en pau.

Se’n torna, el recuperarà, i ningú no hi pot fer res, no permetrà que li digui que no la vol, i seran feliços per sempre; ha comprés que, al cap i a la fi, la seva vida és seva i només seva, és la seva existència, ella mateixa i les seves decisions són les que l’han de dur a la joia, al goig. I ha decidit ser feliç. Intentar-ho, almenys. I a la merda tot el demés, a la merda el què diran, a la merda el malparit del gerent, els comptables bavosos i els venedors que li piquen el cul amb els blocs de comandes. A la merda!! L’egoisme es veu matisat pel destí, aquesta figura que ens parla amb accent d’ incertesa i avenir, i ella ara es dirigeix cap al seu destí a tota velocitat, cap a la seva felicitat, i no hi ha res en el món que pugui impedir la seva futura vida amb aquell home i, tots dos junts, dins aquest sentiment. Corre, i mai no hauria sospitat que fos capaç de córrer d’aquella manera, i correrà fins el final. Serà un final com el d’una pel·lícula o el d’un conte de princeses. Tot i que de cap manera no està disposada a menjar anissos!!