RESULTADISME

L’àvia Mercè feia ganxet en el seu balancí, amb uns fils blancs immaculats i una tècnica un xic espessa. El rellotge del seu menjador tictaquejava sorollosament el pas inevitable del temps, tot i que a l’entrar-hi semblava que precisament el temps s’hagués aturat, fent una pausa en el seu camí infinit sense destí. Tot sempre era igual en aquella casa, les cortines vastes, les catifes espellifades i els finestrons ajustats; la llum elèctrica esgrogueïda, ves a saber amb quin motiu, les figuretes de porcellana – la que representava un pescador perfectament apedaçada –, l’aparell de ràdio gran com una televisió i vetust com una guerra llunyana on l’àvia va quedar-se vídua de marit i de llibertat. Les galetes i la xocolata generosa, el pa amb vi i sucre, oli i sucre o amb tomàquet amanit amb sal i vinagre, tallat a daus amb unes tisores enormes i quasi rovellades, amb la poca destresa d’unes mans quasi artrítiques. El silenci. I el soroll del rellotge que, malgrat tot, formava part d’aquell mutisme, compassant-lo.

Els pares venien cap el vespre a buscar-me. No sé massa bé perquè sovint em deixaven les tardes de diumenge a casa de l’àvia Mercè. Quan arribaven, la mare preguntava si m’havia portat bé, i després xerraven de les seves coses uns minuts, i marxàvem cap a casa, que l’endemà tocava matinar. En algun moment de la conversa, però, l’àvia, que mai no havia vist un partit de futbol, ni sentit cantar una alineació, ni participat en una discussió de bar sobre els resultats del cap de setmana – valga’m Déu de veure a mon àvia, tota una senyora com les d’abans, en un bar – aixecava la mirada de la seva labor i la concentrava, llençant-la per sobre de les ulleres contra el pare, i preguntava què ha fet avui el Barça? I si havia guanyat, mormolava en veu baixa, per a sí mateixa, com si no s’adonés que ho estava dient en veu alta molt bé, que es fotin. Si el resultat era advers, el murmuri era colla de dropos o alguna cosa similar. Després, indefectiblement, les seves mans poc traçudes tornaven a la tècnica de nuar fils, gronxant-se suaument en el seu balancí. I tornava el silenci marcat mecànicament pel rellotge.

No vaig saber fins fa uns pocs anys, amb l’àvia ja traspassada de feia temps, que a l’avi l’havien afusellat, en plena guerra, només per tenir a la porta de casa una d’aquelles rajoles estúpides que proclamen que en aquella casa hi viu un culé. O, com a mínim, només amb aquesta excusa. I així van condemnar a mort a l’avi i l’àvia a la soledat i a la penúria, a una nova guerra per tirar endavant amb canalla petita. I sabent que allò podia fer tanta ràbia com per matar, es bevia una venjança innocent de setmana en setmana, celebrant a la seva manera cadascuna de les victòries del Barça, per que eren la seva victòria particular, que aplacava per uns instants la ràbia continguda al llarg de dècades, la humiliació de baixar el cap i de dir si senyor als assassins del seu estimat. Per això en els darrers anys, que als blaugranes els hi estan sortint les coses força bé, jo no puc deixar de pensar en l’àvia Mercè. I en aquell senyor greu amb bigoti dels retratos de l’escola, que diuen que fou el meu avi. I jo també penso que es fotin! i, a vegades, inclús m'ha semblat tornar a sentir aquell poderós tic tac per sobre de la veu d'en Puyal...