UN DIA DE PLUJA

Poques vegades s’havia vist caure una quantitat tan gran d’aigua: hi havia carreteres tallades, ponts enfonsats i una espècie d’alarma entre la gent, veient baixar carrers com a rius amb aigües tèrboles que netejaven la ciutat de la pols i les escombraries típiques d’un indret mediterrani que veu com l’estiu s’acaba de cop, com si l’haguessin apagat amb un comandament a distància i sense ganes de reiniciar les tasques pròpiament de la resta de l’any. El subministrament de llum elèctrica havia quedat tallat en molts punts de la ciutat, i la llum natural ennuvolada era tètrica i espectral.

A l’arribada a la sala d’actes de l’obra social de la caixa d’estalvis, absolutament xop de dalt a baix i d’esquerra a dreta, on anava a fer de ponent d’una xerrada pertanyent a un cicle de conferències itinerant, la vaig trobar tancada, amb un cartellet improvisat escrit a mà, amb la tinta plorant, que indicava que havia estat suspesa a causa del mal temps. Fantàstic, vaig pensar amb ironia, tot el dia perdut. Com que la pluja, tossuda, no parava de caure sobre mullat i a sobre meu, vaig córrer a refugiar-me en una cafeteria uns metres més enllà. El local estava més enfonsat que el carrer, així que, en obrir la porta, s’havien de baixar dos esglaons, de manera que amb mi van aprofitar per entrar al local unes quants litres d’aquella aigua mullada i líquida. El que semblava l’amo de la cofurna, ben armat amb un pal de fregar, anava eixugant diferents tolls de l’aigua que s’escolava escales avall, a més de diferents goteres repartides pel local estratègicament. Em preguntà que on anava amb aquell aiguat, no pas per trencar el gel i començar la típica conversa de bar, sinó amb mala hòstia, molest per la meva presència que l’obligava a abandonar la seva estimada fregona i servir a aquell client, xop i inconscient. Em venia de gust només un cafè, però per tocar una mica els pebrots per la seva manca d’hospitalitat, vaig demanar un entrepà de pa amb tomàquet i una truita cargolada, un suc de taronja natural i un tallat amb la llet tèbia, ni massa calenta ni massa freda.

-Ah, i unes arbequines per picar! – encara vaig afegir quan entrava al que devia ser la cuina, maleint els ossos de no sé qui. En quedar-me sol al local, vaig somriure. Em sentia dolentot, però en plena forma.

Mentre esperava fullejant un diari esportiu, va entrar un individu escarransit, amb el cap rapat per dissimular una alopècia veterana, vestit amb una mena de gavardina enorme i sabatilles esportives, i amb una pila de llibres mullats com un peix a sota del braç. Amb ell, novament una dotzena de litres d’aigua s’escolà escales avall. Va saludar amb un bon dia i ràpidament afegí “... per les granotes”, i em mirà amb cara divertida. Tot el seu cos regalimava i, aviat, als seus peus es va formar un toll considerable. Es va asseure al taulell, tres o quatre tamborets enllà. Jo mirava amb la cua de l’ull el pal de fregar, que descansava merescudament recolzat en un racó, i després cap a la porta per on havia desaparegut l’amo del local, on se sentia fresa de batre ous. Aquell homenet arrodonia qualsevol malifeta que hagués pogut imaginar. Així que, per descomptat, em va caure bé de seguida.

-Culloooooooooooons!! – va exclamar l’amo en sortir de la cuina amb l’entrepà i veure tot aquell aiguat. L’homenet es va posar nerviós, però, d’alguna manera, en veure el cambrer carregat amb el meu esmorzar i la meva cara de satisfacció, devia comprendre la meva jugada, així que es demanà un entrepà de llom, un altre suc i unes cebetes envinagrades per picar.

L’amo del bar s’enretirà novament a la cuina, mentre pensava que què curiós, amb tanta crisi i tanta tonteria portava dies sense fer ni cinc de caixa, i que precisament avui que era el dia menys propici – ja se sap, carrers mullats, calaixos eixuts – semblava que faria un dia rodó, i li va començar a canviar l’humor. Encara que allò es convertís en el segon diluvi universal, segur que ara entraria en Noé i li demanaria un càtering per a tota la colla i per uns quants dies. I es posà a riure, i vinga a riure que es pixava camalls avall. I tant va riure ell sol entre les rajoles greixoses de la cuina, entre els eixugamans llardosos i els coberts amb verdet, que no se n’adonà que el llom se li havia cremat, que s’havia encès i les flames havien pres a les cortines del finestró que feia servir de respirador.

Mentrestant a fora m’empassava un nou bocí d’entrepà, mentre pensava que aquella truita no valia res.