A LA MANERA D'EN PLA

Després d’haver llegit en Pla, va decidir que ell també escriuria el seu propi diari. Tenia moltes coses al cap, i hauria d’imposar-se una barreja de disciplina i tècnica. S’exigiria, doncs, de fer una entrada cada dos o tres dies com a mínim, però els formats digitals no el seduïen: un començava amb una idea, però després s’enredava a seleccionar i penjar fotos, que si ara canviar el format, i entre punyetes i punyetetes al final no es feia el fonamental, que era plasmar la seva vida, en la bella rutina del dia a dia, per escrit. Faria com en Pla, es compraria un quadern i el duria sempre a sobre, així quan considerés que alguna cosa digna de ser escrita li succeís, sempre el tindria a mà. El primer que s’esqueia, doncs, era adquirir un quadern força gruixut amb les tapes de qualsevol color que no fos el gris. Però allò no fou tan fàcil. Baixà a la llibreria papereria del barri i va demanar a la Pili quins tipus de quaderns tenia. Tots els que tenien tapes llisses i fulls sense quadricules ni ratllats, eren grisos o vermells. Davant la possibilitat de ser acusat de plagi, no li va semblar bé d’adquirir-los. No es veia escrivint “El quadern gris II: el retorn”, i les tapes vermelles li recordaven certs relats de l’Auster. La resta de quaderns tenien motius warholians (en versió Marilyn o de llauna de sopa) o d’en Bob Esponja, i tampoc no li semblava massa correcte escriure “El quadern de Bob Esponja”. Se’n va anar cap al centre, pensant que allò eren coses de les llibreries papereries de barri, i va entrar a l’Abacus. Allí troba més colors, de fantasia bàsicament, però no li van semblar massa correctes. Us imagineu un llibre seriós que es digués “El quadern fúcsia”, o “El quadern blau turquesa”? els motius de quadres escocesos tampoc no li van semblar prou dignes, ni els de surfistes, i els que lluïen les banderes americanes o anglesa no li feien el pes. El verd semblava que hagués de ser de contingut extrem i picant o ideològic i ecologista, i els que tenien fotos dels jugadors del Barça massa vulgars. Els de Chaplin poc ortodoxes i els de Tintín un pèl infantils. El negre era tètric i de dol, i el blanc semblava un informe de marketing: “El llibre blanc de les finances”. Finalment, no es decidí per cap, i pensà que això d’iniciar una carrera literària com Déu mana era més complicat del que semblava. I això que encara no havia passat a la fase d’escollir un bon bolígraf (o potser seria millor una ploma estilogràfica?)