WHAT ELSE?

Feia temps que en sentia dir meravelles d’aquelles càpsules de cafè. Els amics en parlaven, tot fent el vermut dominical. Els companys de feina discutien sobre les varietats, la personalitat dels seus aromes i, fins i tot, el color intens d’aquelles càpsules d’alumini. Les nenes, a l’escola, en feien treballs manuals a les classes de pretecnologia, convertint-les en penjolls i arracades, elements decoratius per a l’arbre de nadal, estalvis de taula, bosses, làmpades i, fins i tot, estores rústiques pels peus que col·locaven a l’entrada del jardí. Als dinars familiars es debatia sobre la conveniència de comprar, per uns pocs cèntims més, les sèries limitades, amb cafès exòtics de llocs paradisíacs amb noms impronunciables, mentre a la tele no paraven de bombardejar amb aquells anuncis discrets i divertits, amb un toc d’elegància digne de l’època daurada de les comèdies de Hollywood.

Així que aquell dia, en baixar del tren i sortir a Passeig de Gràcia, va veure la botiga a l’altra banda del carrer, i no se’n va poder estar. Va tastar el cafè, tot i la cua que no mencionaven els anuncis, i sortí de la botiga amb una d’aquelles meravelloses màquines de disseny vintage sota el braç, mentre una hostessa li desitjava que passés un bon dia. Res més lluny de la realitat. En passar el llindar de la porta de la botiga, mirà el cel. Un d’aquells organillos electrònics Casio que feren furor al principi dels vuitanta perquè cabien a la butxaca d’una jaqueta americana, creuava a una velocitat supersònica el cel blau de principis de març, esquitxat de bocins esfilagarsats de núvols blancs. Després, es veié pujant unes escales de vertigen d’un blanc traslluït i inacabables, que suraven per sobre d’uns núvols densos de cotó fluix mentre una figura vestida de blanc l’esperava al capdamunt. L’ambient era fresc i feia una olor viva i penetrant, com una d’aquelles mostres d’ambientador amb aromes de plantes silvestres que regalen a vegades amb certes revistes femenines.

- Hola, Jordi.

- Joel Joan? Jo m’esperava el Malkovich...

- Si, bé... és que avui tenia un bolo, saps? I en aquests temps de crisi... doncs ja se sap!

En Jordi va mirar cap a tots els costats. Tot era blanc i silenciós. - On soc?

- A veure si ho endevines... – mantenia les mans creuades sobre la falda. El seu somriure era irònic, un punt orgullós.

- I lo del Casio també és per la crisi?

- No, home, això és la categoria del... del convidat, per dir-ho d’alguna manera.

- Ja veig... com que jo no sóc cap estrella cinematogràfica...

- Tu ho has dit. Bé, anem per feina, que es fa tard, i en un altre taulell estan a punt de cobrar per una altra cafetera...

- Ja... ¿i també li tiraràs un organillo?

- No, home, d’això se n’encarrega el becari del FOC!

- El FOC?

- Sí, el Fons d’Ocupació Celestial.

- Ah. La maleïda crisi, suposo... Bé, el cas és que encara no ha arribat la meva hora...

- Potser podríem fer un pacte...

Es varen creuar les mirades. Tots dos sabien de què estaven parlant, així que en Jordi li donà la bossa amb la cafetera. El Joel Joan se la mirà. Després, incrèdul, es mira el Jordi, i tornà a mirar l’interior de la bossa.

- Una K127? Has comprat una K127?

- Bé, es que era la més barateta... he pensat que per provar... potser més endavant...

- Però si això és una porqueria, nano. A més, el seixanta cinc per cent surten defectuoses. Mira, xaval, jo si no em portes, com a mínim, una K5000... en fi, no hi puc fer res.

- Bé, doncs m’hauré de quedar aquí al cel...

- No, no, si dic que no hi puc fer res per que et quedis. Em veig obligat a castigar-te i tornar-te a la Terra entre els homes, a seguir patint per l’hipoteca, la sogra i el malparit del teu cap. Un altre cop, a veure si ens estirem una miqueta, home, que el cel s’ha de guanyar! Una mica de dignitat, per l’amor de Déu!

La veritat és que sentir pronunciar el nom de Déu en aquelles alçades imposava. No volia ni pensar què podia haver passat si hagués seguit sent fidel al cafè manufacturat d’en Juan Valdés i el seu ruc, si hagués caigut en l’ambició de guanyar un sou per a tota la vida, o si hagués fet cas d’aquell temptador “tacita a tacita” d’una marca de cafès solubles desapareguda. De sobte, en Jordi es trobà novament davant la botiga. Encara duia la cafetera a la mà, i tenia la ferma intenció de canviar-la per una K5000 Turbo plus, ves que havia de fer! Però mirant el rellotge, va veure que amb la tonteria aquella d’anar al cel i tot plegat, se li havia fet tardíssim, i com que no volia perdre l’últim tren, va travessar corrents el carrer per tornar-se’n a l’estació. Darrera seu va sentir un fort impacte contra la vorera que el va espantar, però no va gosar mirar enrere. Va pensar, això sí, que els publicistes estaven anant massa lluny per tal de col·locar els productes dels seus clients als pobres consumidors crèduls com ell. Però després, fent rodar el cap, es concentrà en pensar a veure quina excusa li posava a la dona per explicar-li perquè carai arribava tan tard a casa, tot pensant que hauria d’haver-li demanat un autògraf al Joel Joan per poder tenir una coartada mínimament creïble... What Else?