En algun lloc vaig llegir que s’és jove mentre l’edat és menor que el número de sabata que es gasta. Així que, o començo a comprar-me sabates grans, tipus els pallassos de la tele, o em queda un any de ser jove. De totes maneres, quina és l’etapa que ve després de la joventut? L’adulta? La maduresa? Bah, tant se val, tinc tot un any per davant per esbrinar-ho. A més, en certa manera, podem considerar que en general ens estem rejovenint, i en tinc la prova: tot just fa un any, a part de celebrar que ja era tot un membre de ple dret del selecte club dels tetragenaris, vaig constatar que em quedaven 25 anys, un quart de segle clavat, per a la jubilació. Enguany, però, me’n queden 26, un quart de segle més un any. Així, doncs, cal considerar que les manetes del rellotge al llarg d’aquest any han girat en el sentit contrari de les manetes del rellotge, paradoxalment. I si algú encara no s’ho creu, que escolti dos dels principals crits reivindicatius de l’any: “Volem l’Estatut!” o el plenament vigent “Nuclears? No, gràcies”. Igualet que fa trenta cinc anys.
De totes maneres, en el mateix text hi havia una altra d’aquestes frases lapidaries i que semblen contenir tota la veritat sobre el món i la vida: no s’està en perill de mort fins que l’edat és més gran que el pes. Així que, de moment, no estaré en risc fins d’aquí molts i molts anys, per sort per a mi i no sé si tanta per a la gent que tinc al meu voltant, que no paren d’insistir en que m’he de posar a règim. El que tinc clar és que, després de llegir aquesta frase, un cop hagi bufat les espelmes, penso repetir un parell de vegades de porció de pastís de xocolata!
3 comentaris:
Juas! molt bona la del número de sabates!
i completament d'acord amb lo de la jubilació. Haurem de pringar currant fins més enllà dels 80's. Diràn de nosaltres "quina generació: van morir al peu del canó, amb les botes puestes" (però de fer seran pantufles afelpades a quadrets marrons). Hauran d'omplir els llocs de treball amb goteros, tacatacas i orinals. Convertiràn els centres de treball en asilus gegantins (i encara hi faràn calés, amb això). Haurem de demanar deu minutets al jefe per quan els nets ens vinguin a visitar, i ens regalin el monigote amb quatre ratllots que han fet a classe, i ens diguin:
moltes filisitats, iaio, d'avui a molts anys
;)
ha,ha,ha...bon profit!
Ei, Mr. Towers, les pantufles de quadres ja les tinc, la resta és qüestió de temps.
Moltes gràcies, Núria, un parell de quilets extres i guanyo un any de vida! Això és un xollo!
Publica un comentari a l'entrada