SEMPRE, SOVINT, A VEGADES I MAI

Havent sopat, o a mig matí o ben entrada la nit, a vegades penso en tu. Penso en quan érem com érem, i ens trobàvem aquí i allà i per tot arreu, i, a la vegada, enlloc. Llavors érem feliços, si es que la felicitat existeix, i no necessitàvem anar ni cap amunt, ni cap avall, ni tan sols necessitàvem quedar-nos quiets, només trobant-nos i tenint-nos a prop tiràvem endavant. Ens estimàvem sempre. Ens estimàvem com mai. D’alguna manera intuirem que allò no duraria pas eternament, però no ens importava. A vegades tu em preguntaves si sempre, i jo et responia ara mateix, i més endavant ja veurem. I demà? Em tornaves a preguntar. I demà passat? Insisties....

Foren uns bons anys. Però com passa sovint, els seus sempres brillants anaren pansint-se, tornant-se d’un sovint poc agradable. Els seus després s’anaren mutant en abans i en abans d’ahir, fins que la seva vida es convertí en un simple als afores, al voltant de mi, però sense mi. La metamorfosi fou inversa en el meu cas, de l'ara com ara vaig anar evolucionant cap al d’ara endavant i dels meus vagues una nit vaig passar als aquesta nit i, fins i tot, al totes les nits.

Després, va anar venint lenta com un vell tramvia, la desídia, les vaguetats, la mandra... la distància. Els de tant en tants, els a vegades, els quans i els mais. Tu ja eres molt lluny tot i que el teu físic seguia aquí, així que un dia te’n vas anar i em vas deixar, corrents darrera els teus sentiments. Des d’aleshores soc aquí, i t’espero en dies com avui, en què havent sopat, o a mig matí o ben entrada la nit, a vegades penso en tu.