dimarts, 16 de desembre de 2014

ENVELLIR (i II)



No me’n vaig adonar de com havia anat envellint fins que un vespre, a l’autobús, un jove grenyut que escoltava música amb uns auriculars, en veure’m plantat al passadís, em va cedir el seu lloc per seure. Em vaig quedar desconcertat. Primer vaig tenir la impressió que el noi es preparava per baixar a la propera parada. Però no, es va quedar plantat, fent-me gestos per tal de que ocupés el seient que havia quedat buit. Quan, confús, ho vaig fer, em va somriure tendrament. Després, la seva mirada es perdé dins l’infinit musical que li entrava per les orelles. Òbviament, estava satisfet per haver fet el que considerava una bona acció, però a mi m’havia caigut l’ànima al terra i rodolava seguint les corbes dels carrers per on circulava l’autobús.

Fa uns anys, envellir em feia vergonya. Que la gent jove només veiés en mi un iaio, una persona vella i arrugada, amb quatre pèls ben blancs, sense tenir en compte per a res qui era i què havia fet aquell home gastat a la vida. Després la vellesa es convertí en malaltia. En cap malaltia en concret, sinó en totes una mica. Fins que arribà un punt en que ja no m’importava ser vell: només m’importava ser viu i m’aferrava a les prediccions improbables de la ciència mèdica i a la constel·lació de pastilles que m’havia de prendre amb l’esmorzar. I a poder ser, un viu sa. O el més sa possible. No apreciem la salut fins que se’n va, i en el cas de les malalties de vell, la salut ja és irrecuperable, igual que la joventut. Cada nou pas de decadència és un pas més d’enyorança de tot allò que no ha de tornar mai més. I l’única meta ineludible en aquesta cursa de despropòsits és la mort, la vella dama de negre que ens guaita i ens espera amb el seu somriure de fòssil burleta. Llavors és quan comences a tenir la gran por. La mort. I un cop mort, encara un pas més: l’oblit, aquella espelma que va cremant la seva cera per mantenir-se viva, tot i sabent que algun dia s’acabarà. Que la flama anirà decreixent, ofegant-se, fins que s’extingirà, i encara llavors una bafarada de fum negre i ondulant, encara una olor repulsiva, persistent. Després, els que tenen l’obligació de recordar-se de tu, també envelliran, primer amb vergonya, amb recança després. Només voldran seguir sans, o el més sans possible. I s’oblidaran de tot el demés, i en tot el demés hi estaré inclòs jo. I quan s’apagui la seva flama, jo ja farà temps que seré la foscor més absoluta. Només abocarà més foscor sobre la foscor. I arribats en aquest punt et planteges si ja està, si això és tot. Quin sentit ha tingut la vida? Perquè, ¿n’ha de tenir algun, de sentit, o només és això i ja està?

En fi, doncs el que deia, fer-se vell és patir mal d’ossos, tenir fred als peus, anar molt sovint al lavabo però pixar molt poc cada cop, no sentir la gent quan parla i, quan els sents, no entendre ni un borrall del que diuen. Recordar coses molt antigues que ja no interessen a ningú, i veure els teus amics com van desapareixent, sota terra o encadenats a un llit adaptat. Envellir és una putada, perquè tot i que sempre n’has vist, de vells, mai no t’hauries pensat que un dia et tocaria a tu, de ser-ne.

dimarts, 9 de desembre de 2014

ENVELLIR




Ara ja no surto gaire de casa, però no és pas per vergonya, sino perquè em costa arrossegar les cames amunt i avall. Se m’acaba el temps, o almenys així ho espero, no vull continuar sent una nosa per ningú. Tampoc és ben bé que ho esperi, és... bé, és només això, que no vull destorbar. No ho havia dit mai a ningú, però també hi ha una mica de vanitat. No m’agrada la idea de que em vegin convertit en un moble, una cosa complementaria del llit que es pixa i es caga de tant en tant i de la que s’ha d’estar sempre pendent, no sé si m’explico. Vull ser sempre jo, o com a mínim una miqueta jo, i quan ja no ho pugui ser, doncs santes pasqües. Sortir per la porta gran. Diuen que a vegades se me’n va el cap, no ho sé, jo no en sóc pas conscient. Sí que a vegades em desoriento, però diuen que no, que no es tracta d’això. Quan em desoriento, segueixo sent jo i sent-ne conscient, me’n recordo del meu nom, sé l’adreça on visc, i la ciutat, i tot això... reconec els edificis i els carrers al meu voltant. Però sóc incapaç de fer un itinerari mental. Per dir-ho clar, tot i que em dol reconèixer-ho, no sé tornar a casa. A la meva llar, on hi visc des de fa més de quaranta anys. Però no sé on és. És com si, més enllà del que abasten els meus ulls, tot es difuminés, fins que acaba desapareixent, queda un espai buit i blanc que m’acovardeix. Llavors m’angoixo, perquè me n’adono que això no és normal, però encara és pitjor. L’angoixa només porta més angoixa, i a vegades em tremolen les mans i em ve una migranya punxant aquí, al costat de l’ull, just aquí. Sé que conec el camí, però és com si el cap se m’hagués penjat i fos incapaç de processar més informació que la que ha quedat fixada a la pantalla.

Podria aventurar-me tirant carrer enllà, però això significaria entrar en l’espai buit i blanc, i em fa por. Em dona la impressió que hi ha de fer molt de fred, en aquest espai. I les cames no m’aguantarien gaire estona. Ja no serveixo per a gaire, com podeu veure. A vegades segueixo caminant, com si sabés perfectament a on vaig. Però després dubto i m’aturo, i desfaig les passes que he recorregut. Un dia em vaig veure reflectit en l’aparador d’una sabateria, abatut, fràgil, i em vaig fer pena a mi mateix, que és la pena més amarga que es pot sentir. Des de llavors, procuro evitar de mirar als costats, a les botigues, i miro el terra, rajoles grises repetides i avorrides.


A vegades em fa por que la boira sinistra s’expandeixi i m’acabi engolint. Perquè això és una altra cosa que he notat: amb l’edat, he acabat tenint por gairebé de tot. No és una por irracional cap el desconegut, sinó pors concretes de coses concretes. Por del microones, per exemple, o d’aquest jovent que es vesteix d’aquella manera i t’atropella per la vorera... por dels cotxes, de les olles a pressió, d’aquests veïns estrangers que criden tot el dia...

dimarts, 2 de desembre de 2014

ARA NO TINC TEMPS PER A TÍTOLS



Trobar temps. Buscar-lo dins el rellotge o a la cartera. Dins les butxaques. Potser s’ha quedat a baix al cotxe. Però no. Necessito temps. Sona el telèfon, avui què em volen vendre? Fibra òptica, una assegurança de vida, un pla de pensions. No tinc temps, disculpi. Penjo, eh? On estava? Ah, si. Vaig a fer un riu i m’hi poso. Potser abans picaré alguna cosa. La nevera és buida. Hauria d’anar a comprar. Quatre coses. Faré una llista quan pugui. On tinc el boli? Temps! El programa de la rentadora s’ha acabat. Estendre la roba. Encara no he trobat el boli. De fet, ni l’he buscat. Truquen al porter automàtic. Qui pot ser? Despenjo però no em contesta ningú. Deu ser la canalla de l’escola del davant. Són les cinc, ara deuen plegar. Les cinc! I tantes coses per fer! L’ordinador s’ha penjat. Hauré de reiniciar-lo. No sé si m’ha guardat els canvis. Poso una llesca de pa a la torradora. Mentrestant consulto el correu al mòbil. Seixanta-vuit missatges nous. Això no m’interessa. Seixanta-set missatges nous. Això no m’interessa. Seixanta... salta el pa de la torradora. M’ha espantat. El windows diu que s’està obrint. Plou. A l’anar a agafar el pa, em cremo. Entro la roba que se’m mulla. On carai hi deu haver un boli? Oli i sal sobre la torrada. Benvinguts a windows. Para de ploure. Només han estat quatre gotes. Mentre penso si tornar a estendre la roba, torna a sonar el telèfon. Seixanta missatges nous. Això no m’interessa. Digui? No, s’equivoca. Trobo un boli, però no guixa. Mastego el pa. No me’n recordo per a què carai el volia, i m’ennuego. Bec aigua. Em rento les mans. Llenço el boli. L’ordinador no ha guardat els canvis, i em desespero. On m’he quedat? Truquen a l’automàtic. Nens! Aneu a la merda, crido. Porto una carta certificada. Glups. Mastego més pa. Signo el rebut. Li importa si em quedo el boli? Sí, sí que li importa. Cinquanta-cinc missatges nous. Això no m’interessa. Una multa... Encara esteu llegint? Deixeu de perdre el temps! 

dimarts, 18 de novembre de 2014

ESFDE: Mia Couto



"El silenci s'immisceix. Ja no hi ha ànima per continuar xerrant. Torno a la casa gran. Hauria de dormir una estona, arrecerat en un lloc fresc. Tanmateix, decideixo posar-me a escriure. Vaig al jardí i m'instal·lo a l'ombra del mango. Agafo el meu bloc de notes. Hi vaig anotant idees, frases soltes. I aleshores passa el que és impossible de creure: la meva lletra desobeeix la mà que l'engendra. El que escric es transforma en un altre escrit."

Un riu que es diu temps, una casa que es diu terra
Mia Couto

dimarts, 11 de novembre de 2014

RADIOGRAFIA DEL DIUMENGE



Aquest diumenge he vist núvols negres i una pluja freda mentre caminava cap a un institut amb nom de poeta inacabat. Em creuava amb gent de galtes il·luminades i mirades còmplices, amb la història a flor de pell, que venien de retratar-se per a la posteritat al costat d’una senzilla capsa de cartró.

He vist gent portant entrepans de solidaritat i termos de cafè als voluntaris desconeguts, fent cues improbables amb el somriure sempre posat i amb una impaciència lànguida i ferma. Aplaudiments a coses tan simples com obrir una porta, com dipositar un vot, com participar. He vist orgull i tendresa, i com la memòria passava pel futur. He vist la il·lusió dins els teus ulls.

He comprovat que la llibertat no és de pedra ni du una torxa a la mà, sinó un aire fresc i lleuger que escombra les fulles dipositades per la tardor als carrers del centre, i s’escola pels porus del la pell com una esperança tendra. He estat testimoni d’abraçades contra pronòstic entre uns braços de segador i una determinació de textura de paper de papereta.

He sentit com l’avenir trucava a la porta i milers de voluntaris feien un pas al front. I si hagués estat precís, dos. Un respecte alegre i càlid, monges i capellans, burkes i xancletes, gossos i gats.

He vist llàgrimes amb solera, reprimides durant anys, solcar els plecs d’unes galtes que foren fermes fa ja molt de temps. He vist espines arrancades, cors bategant de nou, ulls arrencant-se les benes, cops de falç de papereta contra el ferro de cartró.

He vist nervis i llàgrimes, una sola causa i més de dos milions de conseqüències, vells contents com nens amb sabates noves, complicitat, alegria, esperança... felicitat.

Si, com diuen terres enllà, tot això ha estat inútil... que bonic que ha estat ser inútil per un dia i que bonic seria ser-ho per sempre, pels segles dels segles, com deia aquell.

dimarts, 4 de novembre de 2014

ELLA I ELL. EL RELLOTGE



Mai no havia estat a casa d’ell. La va trobar agradable i còmoda, però un xic desendreçada. Els homes solters, ja se sap, es va dir. El sol entrava per la finestra. Els vidres no acabaven d’estar bruts del tot, la temperatura era suau. Es tragué l’abric mentre ell preparava un te. Li preguntà des de la cuina com el volia, i ella contestà, tot passejant per la sala, que amb una mica de sucre. Es fixà en diferents detalls, però sobretot un li va cridar l’atenció.

Ell va aparèixer amb una safata que contenia una tetera fosca de ferro colat i dues tasses, amb els seus corresponents plats a joc, sucre i unes galetes de mantega. I tovallons de paper.

-Podries llençar aquest rellotge, -li va dir-. És molt lleig.

L’aparell en qüestió era un vell rellotge de paret, d’aquells amb números romans i carcassa de fusta corcada, que realment oferia un aspecte deplorable. Va deixar la safata a la tauleta de davant el sofà.

-Doncs a mi m’agrada –va començar a abocar el té a les tasses. Fumejava, i se li van embafar les ulleres, complicant l’operació.

-A més, no fa joc amb els mobles.

-Mala sort! –digué ell lacònicament.

-No, de debò, no lliga amb res.

-Hauré de canviar els mobles, doncs –feu broma. –Au, agafa’t una tassa.

-I no funciona –encara insistí ella, prenent una galeta.

-Com?

-El rellotge. No funciona.

-Sí que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac...

-Ah, si? Doncs digues-me... quina hora és?

-No ho sé. No ho veus que no té busques?

-I és clar que ho veig! Per això et demano l’hora, ximple. Precisament perquè no té busques.

-No, no en té... però funciona –s’estava posant més seriós.

-Home, si tenim en compte que la funció d’un rellotge és marcar l’hora, i aquest no la marca, és que no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-Però sí que funciona! El seu cor batega, tic-tac, tic-tac, com el teu o el meu. Té vida pròpia.

-El que tu vulguis, però segueix sense marcar l’hora. L’esforç de mantenir el mecanisme és ben estúpid. Si fins i tot els rellotges espatllats marquen l’hora bona dos cops al dia. Aquest, per molt que el dispositiu li funcioni, no pot fer ni això.

-El que li passa es què té un defecte, un petit impediment: és incapaç d’expressar-se. Però això no li impedeix ser ben viu i alegre.

-No diguis bajanades!

-En certa manera és com jo. A mi també em costa expressar-me. Potser per això m’agrada. Perquè malgrat tot, ell segueix bategant, esperant una mica de comprensió. Què més es pot demanar en aquesta vida que una mica de comprensió?

Ella no sabia si allò era una indirecta per alguna cosa que no acabava de copsar. Així que, nerviosa, va bufar suaument sobre la tassa abans d’endur-se-la als llavis, mentre pensava en un nou tema de conversa.

dimarts, 28 d’octubre de 2014

ESFDE: Carme Riera



"Una nit vaig escriure't una carta llarguíssima, mescla de confidència i confessió, en què s'esbucava definitivament la meva adolescència. Quan vaig començar a redactar-la no volia adreçar-te-la a tu. Intentava d'inventar un nou destinatari amb qui no m'unís cap lligam, però em fou impossible de fer un esforç tal d'imaginació. I com que insistia a oblidar el teu nom i les teves senyes, vaig escriure a la mar amb la intenció secreta que les ones et donessin, ran del teu portal, noves meves... Certament vaig passar tota la nit amb tu. A estones la ploma sobre el paper escrivia amb tanta morositat, tan delicadament que era com si t'acaronés en silenci. A estones quasi sense separar els mots, amb infernal cal·ligrafia. T'explicava per què justament aquella nit em negava a dormir i vetllava per escriure. No conserv la carta. A mil bocins, bocins petitíssims, se l'endugué el vent des de la meva finestra quan l'alba, al darrer guspireig dels fanals, començà de guaitar per les persianes. De conservar-la, m'agradaria llegir-ne un tros i copiar-lo per a tu, ara que ja han passat tants anys."

Te deix, amor, la mar com a penyora
Te deix, amor, la mar com a penyora
Carme Riera

dimarts, 21 d’octubre de 2014

L'ORDRE ALFABÈTIC




Segona Divisió A, Pla B, Hepatitis C, Dia D, Correu-e, Agència eFe, Hombres G, Bomba H, Jaume I, Pedro J ,Ford Ka, Conductor novell (L), El vampiro de Dusseldorf M, 9-N, Història de O, Fills de P, Codi QR, Pel·lícula classificada “S”, Via T, Rac U, Fòrmula V, Whisky doble W, Raigs X, Cromosoma Y, Mazinger Z.


dimarts, 14 d’octubre de 2014

MO-NO-SÍL-LABS




Un gin, el got amb gel, ras i curt. Mig ple. O mig buit. En el meu cas, el fet surt de la fi de tot: un pis buit, rar, te’n vas? Sí. Per què? No puc més. Ja sol, trist, ric. Tinc fam de tu. La llum del far s’ha fus. Plou. Ho tens clar? Sí. No. No sé què dir. Sóc ruc, tou, de cap gran i peu curt. On creu que va? On creus tu? Un cop sord i fred. Un tall greu. No vas a cap lloc! Com en un film del far-west, ni dret ni llei: el cos jeu mig mort. Un raig de sang. Sóc un nen nat tort. Al cel de maig, el sol sord dol els ulls. El mar riu roig, un pèl foll, com jo. Moc la sal amb els dits bruts. Què he fet? Pel sud un gos de pèl fosc rau tens, mut. Me’n vaig al bar, o ja hi soc... com hi he fet cap? Qui m’hi ha dut? No ho sé. Ser o no ser. Hom veu un boig en mi, ho veig als seus ulls. Bec. Bec més. Un glop. Dos. Tres, deu, vint, cent, cent mil! Un ble de pau, un rot que put. Un llamp blanc de llum de pas pel cap, sec, que fot molt de mal. Mig cec, amb un tel a l’ull com el bou del vers de no sé qui. Tos, un nus al pit, ben a dins, el tors tens, tip. El cor quiet. Tot el joc del món es fon. Un cul de sac. Pots fer tot el que pots, més tot és on és. Temps al temps, car res és res.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

DIÀLEG DE SORDS



-Bona tarda.
-Perdoni, com diu?
-He dit bona tarda.
-Ah, bé. Bona tarda, doncs.
-Que la força l'acompanyi.
-Què s'empatolla, ara?
-No ho sé. Em semblava una bona frase.
-Home, bona bona, el que es diu bona...
-No li ha agradat, doncs?
-Bah, ni sí ni no. És d'una pel·lícula, oi?
-Sí. En sé més, si vol... Sayonara baby, per exemple.
-Però... per què em ve a dir aquestes coses?
-Per acomiadar-me.
-Per acomiadar-se?
-Sí, he vingut a acomiadar-me.
-De qui?
-De vostè. De qui, si no?
-Disculpi, que ens coneixem, potser?
-Jo no el coneixia. Però sé que vostè a mi sí.
-Quines coses de dir! Però... esperi! Ara que ho diu s'assembla força a...
-Sí, m'ho diuen sovint.
-No és que s'assembli! Vostè és...
-Bé, finalment se n'ha adonat. Així que li diré una altra frase de pel·lícula per acomiadar-me.
-Esperi! No cal, ja sé quina frase dirà.
-Ah, si? Quina?
-Aquest pot ser l'inici d'una gran amistat.
-Caram! I com sabia vostè que...
-Perquè el conec. Vostè mateix ho ha dit fa nou frases.
-Té raó. Així ja no cal que ens diguem res més.
-No, crec que no. Ja està tot dit.
-Bé, doncs. A reveure! Ja ens trobarem a l'infern.
-Això també és d'una peli?
-No, crec que no.
-Doncs podria ser-ho.
-Sí, podria. Adeu-siau.
-Passi-ho bé.

dimarts, 30 de setembre de 2014

MONKEYS IN LOVE: El Brindis


El passat dissabte, dia 27 de setembre, la ximpanzé Micaela de Tarragona i el Mono de l'Anís del Mono van contraure matrimoni a Badalona, ciutat natal d'aquest, en el que ja s'ha qualificat com el casament del segle.

El que segueix és el brindis que vaig oferir a la feliç parella durant la recepció posterior a la cerimònia, dins la fàbrica de tan refinat licor:

Si em cediu ara un instant
senyores i senyors convidats,
micos, goril·les, goril·los,
ximpanzés i ximpanzeses,
ases, putes i princeses,
cocodriles, cocodrilos,
lloros, lloques i pardals.
I bestiari en general.

No seran més que uns minuts
demanant que alceu la copa
mentre surt d’aquesta boca
un elogi dels peluts,
que aquest vespre assolellat (ennuvolat)
han encetat matrimoni,
ell ferm al pont del petroli,
bella ella al seu costat.

Venint de part de la núvia
deixeu-me dir el que dic
tremolant com una fulla,
pessigolles al melic:
Micaela, has fet sort!
Aquest mono és el millor.
És la ciència que ho va dir,
i jo no menteixo pas.
No t’hauràs de penedir,
arribats en aquest cas,
del fet d’haver dit que sí
tot lliurant-li el teu cor.

D’aspecte rude i seriós,
retirant a darwinià,
en el fons és un noi dolç
que sap com donar escalfor...
què més es pot demanar?
Li pot aixecar els ànims
fins i tot al més eixut.
Clàssic, però contemporani,
ens revifa la salut.

I a tu, ximpanzé estimada,
sempre envoltada d’artistes
de les revistes portada
de fotos protagonista...
Amant de tots els saraus
que segueixis donant guerra.
Com t’agraden els cacaus,
apreciada Micaela!

I els dos junts (a)neu fent caliu.
Que ara hi ha les flamarades
però hem de deixar les brases
per quan passi aquest deliu.
Que és complicada la vida
quan el sucre es pot fer sal;
i que n’és de condolida
si el desenllaç és fatal.

Però bé, anem a pams.
No fem pasqua abans de rams!
Preocupeu-vos del pastís
i dels vostres convidats,
que la gent sigui feliç:
escampeu fraternitat!
I si us plau d’una vegada
deixeu quietetes les mans!

Que on hi ha pèl hi ha alegria
i a vosaltres no us en falta,     
que podríeu fer una orgia     
allargar-la tot el dia                        
i encara tindríeu forces          
per mirar de reiniciar-la.         

Si en Floquet de Neu pogués
de la tomba alçar el cap,
ser aquí entre nosaltres
un dia tan senyalat,
ben segur que ploraria
llàgrimes un xic albines
de blanca felicitat
d’una joia que emblanquina.

Disculpeu-me... m’emociono...
És tan fort aquest instant!
Una ximpanzé i un mono
com la Xita i en Tarzán,
o en Heston i la Zira,
en King Kong i Naomi Watts.
No és una atracció de fira!
No és una peli d’acció!
És com la mateixa vida
quan a bodes ens convida
ensenyant-nos la passió
entre dos simis amants.

Arribats en aquest punt,
jo, m’he guanyat ja el sopar
havent parlat, en conjunt,
de l’amor, de compromís,
de l’anís i del pastís,
només queda desitjar
en aquests enamorats:
que procurin ser feliços
i que mengin molts anissos...
ni que siguin destil·lats.

I un avís d’última hora
per tancar aquest brindis meu:
el que ha unit la mà de l’home
que no ho separi... ni Déu!!

Visca els nuvis!!!

Si voleu més informació sobre l'esdeveniment, cliqueu aquí, mireu El Punt Avui o la República Checa, aquest vídeo o busqueu-vos la vida.

dimarts, 23 de setembre de 2014

SALA D'ESPERA




El temps passa mentre espero. La sala d’espera és tan lletja i depriment com és habitual en aquests casos. Cadires de plàstic i acer blanques, senzilles; reproduccions de quadres aleatòria (posem per cas una marina de color aquarèl·lic, una abstracció feta a manotades acríliques i un bodegó pastós a l’oli. Posem-hi també, ja que hi som i ja que hi és, una foto nocturna d’uns gratacels de Nova York). La paret estucada, en blanc, a joc amb les cadires. Bruta. Revistes del cor per a elles, de caça i pesca o de motor per a ells. Totes caducades i molt, molt rebregades. El temps sembla que passa mentre espero. Una senyora de cabells blancs recollits en un monyo, falda grisa i mitges blanquinoses, amb els braços plegats i mirant el terra. Un senyor caravermell, més alopècic que altra cosa, que probablement l’acompanya. La gorra a la falda, el bastó entre les mans. Un nen petit petit que em pregunta que què em fa mal, i la seva suposada mare que el renya. No molestis el senyor. Dubto si són de debò o formen part de l’atrezzo, de la decoració de la sala. Totes les sales d’espera del món són iguals. I amb els mateixos personatges. Ho deu regular una llei, o la constitució, o quelcom. Al meu darrera, un títol d’una universitat local. A la seva dreta, el màster. A l’esquerra, el postgrau. D’universitats estrangeres, és clar. Com la santíssima trinitat, o els tres crucifixos del Gòlgota, o les tres Maries o els tres mosqueters.

Olor a ambientador de sala d’espera. Una noia amb bata blanca, com la paret estucada i les cadires senzilles, obre la porta i crida el senyor Vergés. El senyor Vergés?, insisteix... no hi ha cap senyor Vergés? L’home caravermell més alopècic que altra cosa, em mira amb insistència, amb els ulls llagrimosos. La noia se’n va, i tanca la porta. Potser decebuda. Segurament contrariada. Al costat oposat, una finestra de vidres esmerilats impedeix les indiscrecions al celobert. Tot i que l’esmorteeix una mica, el soroll d’una rentadora centrifugant ens acompanya. No hi ha fil musical, en aquesta sala d’espera. Es veu que això sí que és optatiu: a vegades n’hi ha, a vegades no.


Així que, un cop examinat l’espai, espero. El temps presumptament passa mentre espero, allargant-se com un xiclet. O més. I més. Espero que tot vagi bé. Espero que no se’m faci massa tard. Espero que hagi deixat de ploure. Espero. Què més es pot fer, sinó, en una sala d’espera?

dimarts, 16 de setembre de 2014

ESPERANÇA



Desprès de l’operació i del tractament agressiu a què s’havia sotmès, la possibilitat de que tot el mal es regenerés era mínima, pràcticament inexistent, li havien dit. No era un tipus de càncer molt agressiu, i l’havien detectat just en el moment idoni per atacar-lo. Això no treu que la lluita fos dura, les forces s’anaven gastant, però la llum al final del túnel semblava tan blanca com l’esperança que emetien les bates immaculades dels doctors.

Per això la sobtà tant el saber que, irremeiablement, el mal s’havia estès. Es va ensorrar. Les proves posteriors foren determinants. Sis mesos. Potser vuit. Mai més enllà de l’any.

Va decidir tota enrabiada que aprofitaria el temps fins a les darreres conseqüències. En sortir, se n’anà directament a una agència de viatges. Necessitava parlar amb algú i la noia que l’atengué fou molt comprensiva. Acabaren plorant totes dues sobre una pila de catàlegs turístics il·lustrats. Finalment, es va decidir: faria aquella expedició per l’Amazones amb què havia somiat tota la vida, ara que encara s’hi veia amb forces. Només tardà els dies necessàris per a aconseguir permisos i subministrar-se vacunes, total una pèrdua de temps que notava que se li escolava com l’aigua entre les mans. Dues setmanes menys. Entenia allò dels permisos, però... les vacunes? Si total, ja estava condemnada! Però és clar, les normes són les normes i no admeten més excepcions que les que s’exceptuen explícitament, i ella no n’era pas una.
Dues hores a l’aeroport, esperant. Dues hores menys. Per fi, els passatgers del vol podien embarcar per la porta tal i tal.

La carta fou dipositada a la seva bústia dos dies després, mentre encara es buscava per l’immensitat de l’oceà la caixa negra de l’aparell. En ella, la direcció de l’hospital li demanava disculpes per la lamentable confusió d’historials clínics, alhora que la felicitava per la seva encoratjadora recuperació, així com pel seu envejable estat de salut.

dimarts, 9 de setembre de 2014

ELLA I ELL


S’han trobat en una de les terrasses de la Plaça, tal i com havien quedat. Quan faltaven cinc minuts per l’hora, ell l’ha trucada per veure per on parava, perquè sap perfectament que en aquest sentit és una dona típica i tòpica i sempre fa tard, potser pot passar per la farmàcia abans no tanquin. Però ella és a dos minuts, l’informa, ara mateix arriba. Quan penja, rep una icona on una rodona groga que representa una cara li somriu amb timidesa, les galtes lleugerament enrojolades. Vol contestar amb una altre cara, però no es decideix. Al cap de deu minuts llargs, arriba esbufegant i perdona es que m’ha entretingut una amiga. Dos petons apressats. No, no me l’he trobada pas. Al telèfon. Però és clar, m’he aturat davant una botiga de llenceria mirant-me l’aparador, no m’agrada això de caminar i parlar. Ell, finalment, no li ha enviat cap icona, encara no se les havia mirades totes. Seuen i es pregunten com estan. Ella l’inquireix sobre com ha anat l’estiu, i ell, malgrat pensar que és una pregunta ben tonta, que encara hi són, a l’estiu, li respon que bé. S’imagina que volia dir les vacances. Després, si vol, li pot ensenyar algunes fotos del telèfon. Mentre ella li explica les peripècies d’una amiga, que d’una sola rebolcada s’ha trobat embarassada i sense feina, perquè l’empresa, en assabentar-se, l’ha fotuda al carrer sense miraments, i el futur pare que no en vol saber res perquè ves a saber de qui és la criatura i ara me la vols encolomar a mi, li sona el telèfon. Una música horrible de grinyols elèctrics i sintetitzadors. Disculpa. Sí, fes, fes. És el seu germà, que li demana si encara és de vacances, perquè s’ha quedat sense cotxe, alguna cosa de l’embrague, fa força mala pinta. Ho lamenta, però precisament demà té una visita aparaulada no sé on i no en pot prescindir. I què se n’ha fet, del teu germà?, li demana ella quan ell li ha explicat el problema consanguini d’automoció. Doncs ja ho veus, com sempre. Perquè m’enrecordo quan era petit que... ui, perdona. Ara la música és una mena de cúmbia caribenya i el telèfon el d’ella. És de la feina, que no troben uns papers. Ella dona indicacions d’on els poden trobar mentre amb els braços va gesticulant com si la poguessin veure. No, a sobre del segon prestatge. Sota una carpeta groga de... ah, ja ho tens? Mira-ho bé, a veure si és això... si no, obre el meu ordinador i... si? N’estàs segura? Si. Fins demà, doncs. Mentre esperava, avorrit, ell s’ha menjat totes les olives sense adonar-se’n. Pensa que s’hauria de disculpar, però la música caribenya li ho impedeix. Que no són aquests? A veure, llegeixe’m com comencen... si... si... Ell es mira els whatsups, i xateja en un grup de gent que havien anat a l’Institut amb ell. En Santi és molt actiu, però no sap escriure. Envia els missatges sense vocals i amb moltes icones. A saber què carai vol dir. Ella encara parla amb la feina. A ell el truquen per fer-li una oferta de telefonia, per vendre-li una assegurança, per fer-li una enquesta i per recomanar-li una pel·lícula de cinema. Finalment, pengen els dos. Ella es mira les fotos de la platja, ofesa perquè no queden olives. Ell juga al Tetris. Finalment deixen els telèfons sobre la taula, i durant uns minuts, ningú no diu res. Ell mira com un colom, a la plaça, fa mil maniobres per menjar-se una patata de bossa abandonada a la seva sort. Ella observa uns guiris que consulten un plànol, abocant-s’hi a sobre, i miren els edificis del voltant, alternativament. No se’n surten gaire bé, ni els guiris, ni el colom. Bé, hauré d’anar tirant. S’aixequen. Sí, que es fa tard i demà... es fan dos petons, sí, els primers dies després de les vacances sempre són... ja m’entens. Prou que ho sé, què m’has de dir. Quan veu que han de caminar en la mateixa direcció, ell s’excusa: he de passar per la farmàcia, tot i que sap perfectament que han tancat fa prop d’una hora. Em trucaràs, eh? I tant, diu ella, caminant ja en direcció contrària, i pensa que per telèfon rai, que poden xerrar tot el que vulguin. Sense interrupcions telefòniques.

dimarts, 2 de setembre de 2014

ESFDE Neus Canyelles



“És blanca?, va preguntar a en Waldo, que anava tot tapat amb una bata verda, com el metge i la comare. Sí que ho és. No havia pogut evitar la pregunta. Vivien en un món de blancs. A ell no li havia sabut greu que l’hi fes. Quan arribaren a casa, com que es passava les nits desvetllada perquè la nina no dormia bé, va rependre aquell antic costum seu d’escriure contes. Ho havia fet sempre, des que era petita. Eren històries molt curtes que redactava amb rapidesa, fàcilment, com si li fossin dictades. Després les perdia, o les deixava a qualsevol lloc. Dins un llibre, damunt una taula, amuntegades, en un calaix de la cuina. N’escrigué una d’una nineta que naixia blanca però que cada dia s’enfosquia una mica. Sa mare, cada vegada que s’acostava al bressol la veia més obscura, del color dels seus avantpassats. I, a poc a poc, na Blanca va agafar por del seu propi relat. La nina del conte es tornà ben negra, i la seva mare es passà la resta de la seva vida inventant tota mena de fórmules per intentar tornar-se també negra com la seva filla. Però na Cecília ja té nou anys, i és blanca. I, a més, rossa.”

La novel·la de Dickens
Neus Canyelles

dimarts, 1 d’abril de 2014

DE MICA EN MICA...



Els llençols són freds. De fet, tota la casa és freda. Per això, en canviar-se i ficar-se al llit, s’ha desvetllat. Fa uns minuts s’adormia plàcidament al sofà mirant una d’aquelles sèries a la tele. Però ara tremola dins el llit. No li agrada gitar-se tot sol. Sempre que pot ho evita. Però aquesta setmana ha estat una d’aquelles setmanes, i està rebentat. De fet, no li agrada quedar-se sol a casa, de nit. Però avui és el dia que la Mina surt amb les seves amigues. Plinc. No t’importa, oi? No, i és clar que no. Però de fet, sí que li importa. No li agrada quedar-se sol a casa, però tampoc no li agrada reconèixer-ho. Així que la Mina l’ha abandonat per cinema, sopar i copa. Es remou nerviós dins el llit, i troba nous racons congelats dins els llençols que el fan enretirar ràpidament els peus. Els té glaçats. I ningú que els li escalfi. Plinc. I què anireu a veure? Oh, qualsevol cosa. És només l’excusa per veure’ns i xerrar una mica, ja saps com són aquestes coses. La Maru diu que ens ha d’explicar novetats... segurament es deu divorciar d’una vegada. A la tele, un detectiu maldestre intentava trobar proves per incriminar un assassí en sèrie bastant més intel·ligent que ell. Avorrit i previsible. Plinc. Dins la profunditat del silenci nocturn, no pot evitar de sentir constantment l’aixeta del lavabo, que perd. Ja fa dies que goteja, però el dia a dia l’ha superat. No hauríem de trucar el lampista? I ara! Entre la mà d’obra, el desplaçament i tot plegat, ens sortiria per un ull de la cara. De ben segur que és una xorrada. Una junta, o alguna cosa així. Quan tingui un moment me la miraré. I si li diem que ens ho faci en negre? Plinc. Ara la pica s’ha embussat. I tot i que, gota a gota, és molt difícil que s’arribi a sobreeixir, el soroll crònic és més evident. I més molest. I si la propera gota és la definitiva, la que fa vessar l’aigua pel terra del lavabo? Si haguéssim trucat el lampista... Quant tarda cada gota a caure? Recorda que al cole, a classe d’anglès, un cop Miss Hallensbleen els hi va explicar que intercalant la paraula mississippí entre els números donava com a resultat un segon exacte. Coses dels anglesos. Mississippí un... mississippí dos... mississippí tres... de fet, encara que no sigui un segon exacte, li serveix per dividir els lapses indeterminats de temps en fraccions acotades. Això li dona una certa sensació de seguretat. Així potser li ve la son, com allò que sempre surt als dibuixos animats de contar xais... mississippí dotze... plinc. Tornem-hi: mississippí un... no entén com és capaç de recordar això dels mississippís i en canvi no recordar allò de la suma de les hipotenuses i els catets, per exemple, que servia per calcular vés a saber què. Mai no ha tingut gaire memòria, és cert... mississippí quatre. Sempre fou un mal estudiant. Però tenia gràcia dibuixant, i així fou com començà a il·lustrar alguns llibres, després a fer cartells, i va acabar en el món de la publicitat. Mississippí nou. Ara es guanya prou bé la vida, tot i no saber què és la propietat commutativa ni tenir gens clar en quin any s’acabà la Primera Guerra Mundial... mississippí dotze... Plinc. Exacte, el sistema de la bruixa de Miss Hallensbleen sembla que funciona. Mississippí un... el problema és que és molt dolent jugant al Trivial i que no suporta els concursos de la tele: totes aquelles preguntes buides, sense sentit, dades i més dades. Se’n surt millor amb el Pictionary, però és clar, ningú no vol jugar amb ell perquè diuen que té avantatge. Com que sap dibuixar. Com si els altres no tinguessin avantatge amb el seu estúpid Trivial perquè recorden coses absurdes! Mississippí... quant? S’ha descomptat. Quina hora deu ser? Intenta no mirar el despertador, si és molt tard es posarà nerviós. Però no se’n surt. Quarts de quatre. Plinc. Mississippí un... hores d’ara la Mina ja el deu haver deixat del dret i del revés, criticant-lo. Que si això, que si allò. Haurà estat en un local d’aquests de moda, i els quarentons de torn la deuen haver repassat de dalt a baix... Mississippí sis... Sent la clau al pany i s’espanta. Probablement sigui la Mina... però i si no ho és?... mississippí vuit... La seguretat amb que es tanca la porta i encamina el passadís cap al lavabo li fa baixar la guàrdia. La cadència familiar de les passes. És la Mina. Quan entra a l’habitació es fa l’adormit. No té ganes de que li expliqui les seves mentides. Torna a sortir i se’n va a la cuina, entra al lavabo amb la fregona. Mississippí dotze. Plinc. Segueix fent-se l’adormit. La Mina ha tornat a deixar darrera seu aquell aroma de Calvin Klein pour homme, que ara sura cruel al dormitori per sobre dels seus peus glaçats i, xiulant, es posa a fregar el terra del bany, feliç. Mississippí dos...

dimarts, 25 de març de 2014

ESFDE: M. Rojals



"Han passat el matí al barri de la Ribera, seguint la ruta de 1714 guiada per un company de la universitat del Nel. Avui es documenta per a la novel·la, que ja ha decidit que serà històrica, així podrà treure la pols a la carrera. Abans de posar-se a buscar feina seriosament, s'ha donat fins a l'estiu per tenir embastada l'obra de la seva vida, la que comença un cop cada any més o menys així: Què vol ara la gent, Nona?, la gent no vol llegir, la gent mira sèries, i ha de ser com un guió de sèrie, apocalíptica i trepidant. Darrere les ulleres, l'Anna aixecava una cella. L'endemà, el futur novel·lista li venia que el públic necessitava històries de superació, de força interior, que potser es deixaria assessorar per tal o tal periodista que feia les contres al diari. Ella el deixava somiar, perquè sempre era preferible a sentir-li les queixes: Estic bloquejat, Nona, no ho veig clar, no puc salvar ni un capítol, quina merda."

L'altra
Marta Rojals

dimarts, 18 de març de 2014

ANIVERSARI



El temps és un cigarret que es consumeix a l’espona del cendrer. Una nova creu sobre un número del calendari, un nou calendari a la paret greixosa de la cuina. La capa de pols que es diposita sobre el llibre que dorm a la tauleta de nit, el plor d’una criatura en mig de la foscor cruel, un estol de pardals, una silueta a la finestra, la trompeta agosarada del vell Louis. És un gos malparit que borda en la llunyania a la llum platejada de la lluna tota la nit, totes les nits. L’ombra del que érem i del que som. La projecció del que serem. És un tango de Gardel amb aquell accent brivall -... sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando...-, un tanca la porta que no ens sentin els nens. És fer el canvi de roba de l’armari, desmuntar l’arbre de Nadal, obrir un nou brik de llet.

El temps és bufar espelmes i fer ampolles, acompanyar la vídua en el sentiment, parlar ara o callar per sempre, i tal dia farà un any. És memòria, és amnèsia. Posar a carregar el mòbil que s’està quiet, sense bateria, o sentir un missatge remot al contestador. Veure brotar, un altre cop, els rosers del jardí, les onades salades del mar, de la mar. És sentir una previsió meteorològica optimista per al cap de setmana vinent, badar mirant passar els núvols. Tastar unes croquetes de cortesia i pensar en la mare. Trobar una altra factura de la llum a la bústia, arribar a final de mes.

El temps és posar un rotllo de paper higiènic nou en el vell quarto de bany, fer el llit, despertar-se al matí. Una anotació a l’agenda, una becaina d’urgència. Una sala d’espera amb gent desesperada. Una visita inesperada que no acaba de marxar mai. És una pausa per a la publicitat, un tornem en sis minuts, un sí, molts no. Són cent anys de soledat i un t’agrada conduir? És un s’està carregant informàtic, l’espai entre cançó i cançó, entre el final d’un acudit espès i l’explosió de rialles espontànies.

El temps és remenar absent una tassa de cafè, un afanya’t que es refreda, la sola de les sabates gastada, la foto esgrogueïda del casament d’algú que ja no hi és, el gel de l’àrtic del gintònic que es desfà pacientment. Un hem de parlar o un em portarà el compte si us plau. Picar a la porta del cap de departament i esperar el seu endavant. És un vespre ventós, a l’estació freda i despullada, a l’espera d’un tren que indefectiblement arribarà amb retard. És tot allò que no li vaig poder dir, fer punxa a un llapis, desfer les maletes, un només estic mirant mentre passeges per la llibreria. Seguir ballant quan l’orquestra ja ha deixat de tocar. Un de gran vull ser, un d’aquí uns mesos em jubilo. Tornar a pintar el sostre del menjador. Llençar un tomàquet que s’ha podrit, rellegir una carta vetusta, de quan encara s’enviaven i rebien cartes encara que no fossin d’amor, i somriure amargament.

El temps és inflar les rodes de la bicicleta, tornar a mirar el mapa abans de preguntar al primer que passi, esperar a que torni a bullir l’aigua i coure durant dotze minuts. Mirar els tràilers abans no comenci la pel·lícula. Endreçar els calaixos, fer neteja, fer un pipí.

El temps és esperar que et truqui. O trucar tu i esperar que contesti sentint els monòtons tons telefònics, escoltant els monòtons batecs del cor. Un penja tu, no tu primer. És no ho tenim però ho podem demanar, un verificant les seves dades, la cua del peatge de Martorell un diumenge quan fa bo. És passin per l’altra caixa, si us plau, un com ha crescut aquesta criatura, un most esperant ser vi.

El temps és un ànims que tu pots, un no servirà de res. És un queden cinc minuts, un ja tanqueu?, un falta molt?, un puc anar?, un ja has acabat? Un espavila’t!

Un potser més endavant, un ara o mai i un mai més.


És que et preguntin quants anys fas i, dubtant, haver de pensar la resposta uns instants. Que és el mateix que una eternitat.

dimecres, 5 de març de 2014

TOT EL QUE PUJA, BAIXA



S’esperen tots dos davant la porta de l’ascensor. El penetrant perfum d’ella fa la seva funció, i el posa en alerta. Discretament, li mira les cames. En té dues, i totes dues són precioses, enfundades en unes mitges semitransparents, fosques, que s’arrapen desesperades a la carn ferma i tornejada del seus bessons, dels seus genolls, de la part dels seus malucs que s’amaguen sota la falda del vestit jaqueta. No s’atreveix a mirar més enllà.

El clinc de l’ascensor i l’esllavissament suau de les portes en obrir-se el fan aixecar la mirada. La deix passar al davant, cavallerosament, i aprofita per estudiar detingudament el moviment sinuós dels seus glutis arrapats a la falda. Després entra ell. Quan està a punt de preguntar-li a quin pis va, ella pitja decidida el sis, que s’encén amb una llum vermella que sembla un senyal d’alerta. Ell prem el nou, que indefectiblement també s’il·lumina descaradament. El fil musical de la cabina els abraça amb una suau melodia absolutament asèptica. Un sis i un nou, vaja. Una bonica combinació aritmètica.

Subjecta el maletí davant seu amb les dues mans. Es mira les sabates enllustrades la nit abans, per fer alguna cosa; una delicada pàtina de pols els hi mata la brillantor. No pot evitar tornar a mirar-li els genolls. Sospesa si aquella licra es deu acabar als malucs amb una bonica i excitant blonda florejada o si deuen ser uns funcionals pantys els que li cenyeixen tots els misteris que queden ocults a la vista. Pensa en la seva roba interior, que se l’imagina perfectament conjuntada com el seu vestit jaqueta, però d’un color força més picant. Li mira la cara, fent com si es mirés els números digitals de l’aparell per saber en quin pis estan. Es creuen accidentalment la mirada i, violentats, se somriuen, i desvien ràpidament l’esguard, ell al sostre, ella als peus, evitant tots dos els múltiples reflexos que els hi ofereixen els miralls de la cabina.

Ara és ella qui li mira les sabates, i pensa qui li deu enllustrar tan curosament. Potser encara viu amb la mare, o potser té una xicota que s’ocupa d’ell. En la seva ment ressentida en contra de la inutilitat domèstica masculina, no pot ni considerar que hagi estat ell mateix qui l’hi ha posat una capa de crema, que l’ha repartida per la pell suau de l’empenya amb un drap vell, tendrament, com ho faria ella per la seva esquena quadrada i ferma mentre li xiuxiuejaria expressions pujades de to a l’orella. És guapo, el malparit, i es veu d’una hora lluny que està en forma. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ella. Li hauria de dir alguna cosa, pensa ell.

Entre el tercer i el quart, l’ascensor fa un ronc estrany i una sotragada gens habitual, i tots dos s’inquieten. Primer per por que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Després, desitjant que l’ascensor s’hagi espatllat i es quedin atrapats allà dins. Però el moment passa com passa la vida, i l’aparell segueix elevant-se desafiant les lleis de Newton.

Sisè pis, la maquinària es frena tímidament, el clinc de rigor i les portes que s’obren amb delicadesa. Al davant apareix la recepció d’unes oficines comercials, i una noieta atabalada parla per telèfon darrera el taulell, tot remenant papers. Va, digue’m alguna cosa, pensa ella. Si, és clar, però... què li podria dir? pensa ell. Tot just un instant abans de que les portes es tanquin novament, ella salta de la cabina i amb pas ferm sobre uns talons que l’eleven cap al regne dels cels, saluda la noieta de recepció, que es veu que es diu Marina. Hola, Marina, bon dia. La flaire profunda del perfum resta a la cabina mentre es tanquen les portes, i l’acompanyen a ell en el viatge vertical de tres pisos amb destí a l’ensopida  rutina diària.

dimarts, 7 de gener de 2014

PROPÒSITS PER A L'ANY NOU



                                  

Tornar a fumar dos paquets al dia, i notar com s’encartonen els conductes respiratoris a cada nova calada. Guanyar pes. Augmentar els nivells de colesterol fins a ser digne d’entrar al llibre dels records, culpant a la beata dieta mediterrània. Sentir com esbufego pesadament en pujar les escales, ofegat, i prendre la sàvia decisió de rendir-me a la suau comoditat de l’ascensor. Agafar el cotxe fins i tot per anar a pixar. Tocar-li el paner a les amigues de la dona, només per a què s’escandalitzin, i comenta’ls-hi, com qui no vol la cosa, que d’on han tret aquelles arrugues tan lletges de la cara. Fer cas al dentista de cada deu que no creu que mastegar xiclets sense sucre ajudi a prevenir les càries. Recuperar els greixos del menjar ràpid i el sabor plastificat uniforme dels plats precuinats. Assaborir de nou la mitja dotzena de cafès diaris, tot abandonant l’aventura de la sacarina per recuperar la seguretat del sucre. Sucre blanc, per descomptat. Perquè també em convertiré en racista, xenòfob i, fins i tot, monàrquic.

Enviar a prendre pel sac, per fi, a la sogra, substituint l’asèptica paraula sac pel mot cul, més directe i escatològic. Mirar Telecinco. Tornar a fer servir varies vegades els profilàctics, per estalviar. Anar a dormir cada dia a les tantes, i arribar per costum tard a la feina, sense afaitar. Demanar al meu cap una disminució de sou. Deixar de saludar els veïns. Comentar-li a l’inútil d’en Marsans, de Comptabilitat, això, que és un inútil. Gratar-me els daixonses cada cop que em vingui de gust, sense dissimular. Tocar-li el paner als amics de la dona, només per a què s’escandalitzin, i afirmar contundentment que la seva incipient alopècia ha perdut la categoria d’incipient. Orinar al carrer, quan en tingui ganes, sense esperar a arribar a casa o a la feina, tot mirant de fer punteria en algun objectiu llunyà. Posar la música a tot drap, fins que es distorsioni. Fer dissabte els dimecres, o els dijous. Desendreçar els llibres i dir que llegeixo els best sellers que ningú no llegeix. Odiar la poesia. Seguir els serials televisius i els reallity shows. No recollir les caques del gos que no tinc. Fer servir expressions com best seller i reallity show. Escopir a les papereres. Cridar als hospitals. Aparcar en zones reservades a disminuïts.

Votar al PP.

Esperar que, com cada any, cap dels propòsits d’Any Nou no es facin realitat. I, per variar, alegrar-te'n.