dimarts, 16 de desembre de 2014

ENVELLIR (i II)



No me’n vaig adonar de com havia anat envellint fins que un vespre, a l’autobús, un jove grenyut que escoltava música amb uns auriculars, en veure’m plantat al passadís, em va cedir el seu lloc per seure. Em vaig quedar desconcertat. Primer vaig tenir la impressió que el noi es preparava per baixar a la propera parada. Però no, es va quedar plantat, fent-me gestos per tal de que ocupés el seient que havia quedat buit. Quan, confús, ho vaig fer, em va somriure tendrament. Després, la seva mirada es perdé dins l’infinit musical que li entrava per les orelles. Òbviament, estava satisfet per haver fet el que considerava una bona acció, però a mi m’havia caigut l’ànima al terra i rodolava seguint les corbes dels carrers per on circulava l’autobús.

Fa uns anys, envellir em feia vergonya. Que la gent jove només veiés en mi un iaio, una persona vella i arrugada, amb quatre pèls ben blancs, sense tenir en compte per a res qui era i què havia fet aquell home gastat a la vida. Després la vellesa es convertí en malaltia. En cap malaltia en concret, sinó en totes una mica. Fins que arribà un punt en que ja no m’importava ser vell: només m’importava ser viu i m’aferrava a les prediccions improbables de la ciència mèdica i a la constel·lació de pastilles que m’havia de prendre amb l’esmorzar. I a poder ser, un viu sa. O el més sa possible. No apreciem la salut fins que se’n va, i en el cas de les malalties de vell, la salut ja és irrecuperable, igual que la joventut. Cada nou pas de decadència és un pas més d’enyorança de tot allò que no ha de tornar mai més. I l’única meta ineludible en aquesta cursa de despropòsits és la mort, la vella dama de negre que ens guaita i ens espera amb el seu somriure de fòssil burleta. Llavors és quan comences a tenir la gran por. La mort. I un cop mort, encara un pas més: l’oblit, aquella espelma que va cremant la seva cera per mantenir-se viva, tot i sabent que algun dia s’acabarà. Que la flama anirà decreixent, ofegant-se, fins que s’extingirà, i encara llavors una bafarada de fum negre i ondulant, encara una olor repulsiva, persistent. Després, els que tenen l’obligació de recordar-se de tu, també envelliran, primer amb vergonya, amb recança després. Només voldran seguir sans, o el més sans possible. I s’oblidaran de tot el demés, i en tot el demés hi estaré inclòs jo. I quan s’apagui la seva flama, jo ja farà temps que seré la foscor més absoluta. Només abocarà més foscor sobre la foscor. I arribats en aquest punt et planteges si ja està, si això és tot. Quin sentit ha tingut la vida? Perquè, ¿n’ha de tenir algun, de sentit, o només és això i ja està?

En fi, doncs el que deia, fer-se vell és patir mal d’ossos, tenir fred als peus, anar molt sovint al lavabo però pixar molt poc cada cop, no sentir la gent quan parla i, quan els sents, no entendre ni un borrall del que diuen. Recordar coses molt antigues que ja no interessen a ningú, i veure els teus amics com van desapareixent, sota terra o encadenats a un llit adaptat. Envellir és una putada, perquè tot i que sempre n’has vist, de vells, mai no t’hauries pensat que un dia et tocaria a tu, de ser-ne.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Ostres tu... Quin panorama... Millor no arribar-hi... Ja em queda poc. M'hauré d'espavilar per marxar a temps, abans de tot això...

novesflors ha dit...

Aquesta pregunta tan transcendental que et fas tu crec que ens la fem tots, sense rtesposta.