dimarts, 1 d’abril de 2014

DE MICA EN MICA...



Els llençols són freds. De fet, tota la casa és freda. Per això, en canviar-se i ficar-se al llit, s’ha desvetllat. Fa uns minuts s’adormia plàcidament al sofà mirant una d’aquelles sèries a la tele. Però ara tremola dins el llit. No li agrada gitar-se tot sol. Sempre que pot ho evita. Però aquesta setmana ha estat una d’aquelles setmanes, i està rebentat. De fet, no li agrada quedar-se sol a casa, de nit. Però avui és el dia que la Mina surt amb les seves amigues. Plinc. No t’importa, oi? No, i és clar que no. Però de fet, sí que li importa. No li agrada quedar-se sol a casa, però tampoc no li agrada reconèixer-ho. Així que la Mina l’ha abandonat per cinema, sopar i copa. Es remou nerviós dins el llit, i troba nous racons congelats dins els llençols que el fan enretirar ràpidament els peus. Els té glaçats. I ningú que els li escalfi. Plinc. I què anireu a veure? Oh, qualsevol cosa. És només l’excusa per veure’ns i xerrar una mica, ja saps com són aquestes coses. La Maru diu que ens ha d’explicar novetats... segurament es deu divorciar d’una vegada. A la tele, un detectiu maldestre intentava trobar proves per incriminar un assassí en sèrie bastant més intel·ligent que ell. Avorrit i previsible. Plinc. Dins la profunditat del silenci nocturn, no pot evitar de sentir constantment l’aixeta del lavabo, que perd. Ja fa dies que goteja, però el dia a dia l’ha superat. No hauríem de trucar el lampista? I ara! Entre la mà d’obra, el desplaçament i tot plegat, ens sortiria per un ull de la cara. De ben segur que és una xorrada. Una junta, o alguna cosa així. Quan tingui un moment me la miraré. I si li diem que ens ho faci en negre? Plinc. Ara la pica s’ha embussat. I tot i que, gota a gota, és molt difícil que s’arribi a sobreeixir, el soroll crònic és més evident. I més molest. I si la propera gota és la definitiva, la que fa vessar l’aigua pel terra del lavabo? Si haguéssim trucat el lampista... Quant tarda cada gota a caure? Recorda que al cole, a classe d’anglès, un cop Miss Hallensbleen els hi va explicar que intercalant la paraula mississippí entre els números donava com a resultat un segon exacte. Coses dels anglesos. Mississippí un... mississippí dos... mississippí tres... de fet, encara que no sigui un segon exacte, li serveix per dividir els lapses indeterminats de temps en fraccions acotades. Això li dona una certa sensació de seguretat. Així potser li ve la son, com allò que sempre surt als dibuixos animats de contar xais... mississippí dotze... plinc. Tornem-hi: mississippí un... no entén com és capaç de recordar això dels mississippís i en canvi no recordar allò de la suma de les hipotenuses i els catets, per exemple, que servia per calcular vés a saber què. Mai no ha tingut gaire memòria, és cert... mississippí quatre. Sempre fou un mal estudiant. Però tenia gràcia dibuixant, i així fou com començà a il·lustrar alguns llibres, després a fer cartells, i va acabar en el món de la publicitat. Mississippí nou. Ara es guanya prou bé la vida, tot i no saber què és la propietat commutativa ni tenir gens clar en quin any s’acabà la Primera Guerra Mundial... mississippí dotze... Plinc. Exacte, el sistema de la bruixa de Miss Hallensbleen sembla que funciona. Mississippí un... el problema és que és molt dolent jugant al Trivial i que no suporta els concursos de la tele: totes aquelles preguntes buides, sense sentit, dades i més dades. Se’n surt millor amb el Pictionary, però és clar, ningú no vol jugar amb ell perquè diuen que té avantatge. Com que sap dibuixar. Com si els altres no tinguessin avantatge amb el seu estúpid Trivial perquè recorden coses absurdes! Mississippí... quant? S’ha descomptat. Quina hora deu ser? Intenta no mirar el despertador, si és molt tard es posarà nerviós. Però no se’n surt. Quarts de quatre. Plinc. Mississippí un... hores d’ara la Mina ja el deu haver deixat del dret i del revés, criticant-lo. Que si això, que si allò. Haurà estat en un local d’aquests de moda, i els quarentons de torn la deuen haver repassat de dalt a baix... Mississippí sis... Sent la clau al pany i s’espanta. Probablement sigui la Mina... però i si no ho és?... mississippí vuit... La seguretat amb que es tanca la porta i encamina el passadís cap al lavabo li fa baixar la guàrdia. La cadència familiar de les passes. És la Mina. Quan entra a l’habitació es fa l’adormit. No té ganes de que li expliqui les seves mentides. Torna a sortir i se’n va a la cuina, entra al lavabo amb la fregona. Mississippí dotze. Plinc. Segueix fent-se l’adormit. La Mina ha tornat a deixar darrera seu aquell aroma de Calvin Klein pour homme, que ara sura cruel al dormitori per sobre dels seus peus glaçats i, xiulant, es posa a fregar el terra del bany, feliç. Mississippí dos...

2 comentaris:

novesflors ha dit...

M'encanta. Quan no et pots adormir et ve tot al cap...

Carme ha dit...

Quantes coses m'has fet venir al cap!!!

Molt i molt ben explicada, amb un final prou suggestiu.