dimarts, 4 de novembre de 2014

ELLA I ELL. EL RELLOTGE



Mai no havia estat a casa d’ell. La va trobar agradable i còmoda, però un xic desendreçada. Els homes solters, ja se sap, es va dir. El sol entrava per la finestra. Els vidres no acabaven d’estar bruts del tot, la temperatura era suau. Es tragué l’abric mentre ell preparava un te. Li preguntà des de la cuina com el volia, i ella contestà, tot passejant per la sala, que amb una mica de sucre. Es fixà en diferents detalls, però sobretot un li va cridar l’atenció.

Ell va aparèixer amb una safata que contenia una tetera fosca de ferro colat i dues tasses, amb els seus corresponents plats a joc, sucre i unes galetes de mantega. I tovallons de paper.

-Podries llençar aquest rellotge, -li va dir-. És molt lleig.

L’aparell en qüestió era un vell rellotge de paret, d’aquells amb números romans i carcassa de fusta corcada, que realment oferia un aspecte deplorable. Va deixar la safata a la tauleta de davant el sofà.

-Doncs a mi m’agrada –va començar a abocar el té a les tasses. Fumejava, i se li van embafar les ulleres, complicant l’operació.

-A més, no fa joc amb els mobles.

-Mala sort! –digué ell lacònicament.

-No, de debò, no lliga amb res.

-Hauré de canviar els mobles, doncs –feu broma. –Au, agafa’t una tassa.

-I no funciona –encara insistí ella, prenent una galeta.

-Com?

-El rellotge. No funciona.

-Sí que funciona. Escolta: tic-tac, tic-tac...

-Ah, si? Doncs digues-me... quina hora és?

-No ho sé. No ho veus que no té busques?

-I és clar que ho veig! Per això et demano l’hora, ximple. Precisament perquè no té busques.

-No, no en té... però funciona –s’estava posant més seriós.

-Home, si tenim en compte que la funció d’un rellotge és marcar l’hora, i aquest no la marca, és que no compleix la seva funció, i si no compleix la seva funció, és que no funciona.

-Però sí que funciona! El seu cor batega, tic-tac, tic-tac, com el teu o el meu. Té vida pròpia.

-El que tu vulguis, però segueix sense marcar l’hora. L’esforç de mantenir el mecanisme és ben estúpid. Si fins i tot els rellotges espatllats marquen l’hora bona dos cops al dia. Aquest, per molt que el dispositiu li funcioni, no pot fer ni això.

-El que li passa es què té un defecte, un petit impediment: és incapaç d’expressar-se. Però això no li impedeix ser ben viu i alegre.

-No diguis bajanades!

-En certa manera és com jo. A mi també em costa expressar-me. Potser per això m’agrada. Perquè malgrat tot, ell segueix bategant, esperant una mica de comprensió. Què més es pot demanar en aquesta vida que una mica de comprensió?

Ella no sabia si allò era una indirecta per alguna cosa que no acabava de copsar. Així que, nerviosa, va bufar suaument sobre la tassa abans d’endur-se-la als llavis, mentre pensava en un nou tema de conversa.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

És un conte preciós i una magnífica metàfora.
I ell s'estima el seu rellotge i hi té tot el dret...

Pau Roig ha dit...

Els solters tenen manies, ja se sap. Igual que els casats, vidus, separats, baixos, alts, coixos...