dimarts, 9 de setembre de 2014

ELLA I ELL


S’han trobat en una de les terrasses de la Plaça, tal i com havien quedat. Quan faltaven cinc minuts per l’hora, ell l’ha trucada per veure per on parava, perquè sap perfectament que en aquest sentit és una dona típica i tòpica i sempre fa tard, potser pot passar per la farmàcia abans no tanquin. Però ella és a dos minuts, l’informa, ara mateix arriba. Quan penja, rep una icona on una rodona groga que representa una cara li somriu amb timidesa, les galtes lleugerament enrojolades. Vol contestar amb una altre cara, però no es decideix. Al cap de deu minuts llargs, arriba esbufegant i perdona es que m’ha entretingut una amiga. Dos petons apressats. No, no me l’he trobada pas. Al telèfon. Però és clar, m’he aturat davant una botiga de llenceria mirant-me l’aparador, no m’agrada això de caminar i parlar. Ell, finalment, no li ha enviat cap icona, encara no se les havia mirades totes. Seuen i es pregunten com estan. Ella l’inquireix sobre com ha anat l’estiu, i ell, malgrat pensar que és una pregunta ben tonta, que encara hi són, a l’estiu, li respon que bé. S’imagina que volia dir les vacances. Després, si vol, li pot ensenyar algunes fotos del telèfon. Mentre ella li explica les peripècies d’una amiga, que d’una sola rebolcada s’ha trobat embarassada i sense feina, perquè l’empresa, en assabentar-se, l’ha fotuda al carrer sense miraments, i el futur pare que no en vol saber res perquè ves a saber de qui és la criatura i ara me la vols encolomar a mi, li sona el telèfon. Una música horrible de grinyols elèctrics i sintetitzadors. Disculpa. Sí, fes, fes. És el seu germà, que li demana si encara és de vacances, perquè s’ha quedat sense cotxe, alguna cosa de l’embrague, fa força mala pinta. Ho lamenta, però precisament demà té una visita aparaulada no sé on i no en pot prescindir. I què se n’ha fet, del teu germà?, li demana ella quan ell li ha explicat el problema consanguini d’automoció. Doncs ja ho veus, com sempre. Perquè m’enrecordo quan era petit que... ui, perdona. Ara la música és una mena de cúmbia caribenya i el telèfon el d’ella. És de la feina, que no troben uns papers. Ella dona indicacions d’on els poden trobar mentre amb els braços va gesticulant com si la poguessin veure. No, a sobre del segon prestatge. Sota una carpeta groga de... ah, ja ho tens? Mira-ho bé, a veure si és això... si no, obre el meu ordinador i... si? N’estàs segura? Si. Fins demà, doncs. Mentre esperava, avorrit, ell s’ha menjat totes les olives sense adonar-se’n. Pensa que s’hauria de disculpar, però la música caribenya li ho impedeix. Que no són aquests? A veure, llegeixe’m com comencen... si... si... Ell es mira els whatsups, i xateja en un grup de gent que havien anat a l’Institut amb ell. En Santi és molt actiu, però no sap escriure. Envia els missatges sense vocals i amb moltes icones. A saber què carai vol dir. Ella encara parla amb la feina. A ell el truquen per fer-li una oferta de telefonia, per vendre-li una assegurança, per fer-li una enquesta i per recomanar-li una pel·lícula de cinema. Finalment, pengen els dos. Ella es mira les fotos de la platja, ofesa perquè no queden olives. Ell juga al Tetris. Finalment deixen els telèfons sobre la taula, i durant uns minuts, ningú no diu res. Ell mira com un colom, a la plaça, fa mil maniobres per menjar-se una patata de bossa abandonada a la seva sort. Ella observa uns guiris que consulten un plànol, abocant-s’hi a sobre, i miren els edificis del voltant, alternativament. No se’n surten gaire bé, ni els guiris, ni el colom. Bé, hauré d’anar tirant. S’aixequen. Sí, que es fa tard i demà... es fan dos petons, sí, els primers dies després de les vacances sempre són... ja m’entens. Prou que ho sé, què m’has de dir. Quan veu que han de caminar en la mateixa direcció, ell s’excusa: he de passar per la farmàcia, tot i que sap perfectament que han tancat fa prop d’una hora. Em trucaràs, eh? I tant, diu ella, caminant ja en direcció contrària, i pensa que per telèfon rai, que poden xerrar tot el que vulguin. Sense interrupcions telefòniques.

5 comentaris:

cantireta ha dit...

Encara que se diguin generalitats, val més deixar el telèfon a banda. Algun dia et diran alguna cosa tan important que te la perdràs perquè ets al whatsapp ;-(

M'agrada llegir-te.

Ester ha dit...

Hola guapo! et truco ara mateix i et comento què m'ha semblat...;-)

El Profà del Rebost ha dit...

M'agrada que t'agradi

El Profà del Rebost ha dit...

Igual comunico i no ens podem comunicar...

Carme Rosanas ha dit...

Real com la vida mateixa... Però sempre n'hi ha que exageren.