dimarts, 26 d’abril del 2011

MORT D'UN PERSONATGE



Aquests dies ens ha deixat la Carme Daniela Simó Recasens Tarregaroig de Llortqueralt y Martoritardío, personatge que protagonitzà un gran nombre de narracions dins el complex món de la literatura. Nascuda a Mèxic, debutà com a personatge secundari en un conte de Pere Calders de la seva etapa d’exili en aquest país. La seva primera aparició literària, amb vint i pocs anys, fou per accident: treballadora eventual d'una empresa de càtering, va treure el cap per error dins el conte, repartint aigua mineral a la resta de personatges pensant-se que estaven en una pausa de la redacció, de manera que quedà involucrada al bell mig de la trama, sense que l'autor ho pogués evitar. L’editor, enfurismat, volia fer repetir al gran Pere Calders el conte, però aquest s’hi negà, adduint que allò li aportava espontaneïtat i una certa impertinència a l’escrit. La discussió fou tan forta, que l’autor, instal·lat a Mèxic, decidí de trencar amb ell, acabar amb l’expatriació i tornar a Barcelona. Malauradament, en el trasllat de Mèxic a Barcelona de l’any 1962 l’original del conte s’extravià en perdre’s la maleta en la qual viatjava.

Fascinat per aquesta primera intervenció, l’escriptor la va convèncer d’instal·lar-se a Barcelona, on l’inclogué en altres obres on feia aparicions curtes però contundents. Quan la Mercè Rodoreda buscava personatges femenins per interpretar les narracions de “Viatges i flors”, el Pere no dubtà a recomanar-li fervorosament. A partir d’aquí, començà l’època daurada de la Carmen Daniela. Les ofertes per a fer de personatge en diverses històries no paraven d’arribar a la seva taula. Així, col·laborà també amb autors de la talla de Manuel de Pedrolo, Quim Monzó, Ferran Torrent, Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Jesús Moncada, Juan Goytisolo, Isabel Clara-Simó i Sergi Pàmies. Fins i tot participà en algun poema de Martí i Pol, i aparegué en un parell de relats de l’etapa barcelonina de García Márquez i d’en Vargas Llosa, tot i que aquest darrer va acabar (en la seva línia) renegant d’ella. Les males llengües parlaren en la dècada dels setanta d’una més que possible relació contra natura entre autor i personatge que va acabar com el rosari de l’aurora. Així, l'any 1974, el recentment nobelitzat escriptor va decidir posar fi a la relació agafant un vaixell cap a Lima. Diuen les mateixes males llengües que per això sempre parla tan malament de Barcelona en concret i de Catalunya en general.

Darrerament, vivia retirada en la seva mansió “Antaviana”, nom posat en honor del seu descobridor i principal mentor, junt al monestir de Sant Narcís del Malnom (sortint de la rotonda, el tercer vial a l’esquerra).

Tot i estar retirada, encara feu algunes intervencions breus ocasionalment. En aquest bloc vam tenir l’honor de veure la seva força com a personatge, interpretant desinteressadament l’àvia de “Nadal en família”. És un personatge que m’encanta – havia afirmat la Carme Daniela en la gravació del making off de la citada narració – Es tracta d’una àvia trastocada, que al final desapareix en un incendi, quedant només la seva cadira de rodes calcinada. És com si fos una bruixa, o potser una vella fada, que ha sortit volant amb el seu bastó davant el perill, o com si s’hagués desintegrat per obra de les flames purificadores, tal i com se suposa que passava amb les fetilleres de l’Edat Mitjana.

En fi, reposi en pau la Carme Daniela, mentre fruïm de l’oportunitat de retrobar-la llegint les històries on participà.

3 comentaris:

Daniel Recasens ha dit...

Bravo!
MA
ES
TRO!

Roser (l'homicida involuntaria) ha dit...

Genial, la traca final!

Pau Roig ha dit...

Quan llegeixo els teus relats sempre m'agafa aquesta epiteto-atonía i no trobo els adjectius per qualificat tanta abundància.