dimecres, 20 d’abril de 2011

A LA MANERA D'EN PLA



Després d’haver llegit en Pla, va decidir que ell també escriuria el seu propi diari. Tenia moltes coses al cap, i hauria d’imposar-se una barreja de disciplina i tècnica. S’exigiria, doncs, de fer una entrada cada dos o tres dies com a mínim, però els formats digitals no el seduïen: un començava amb una idea, però després s’enredava a seleccionar i penjar fotos, que si ara canviar el format, i entre punyetes i punyetetes al final no es feia el fonamental, que era plasmar la seva vida, en la bella rutina del dia a dia, per escrit. Faria com en Pla, es compraria un quadern i el duria sempre a sobre, així quan considerés que alguna cosa digna de ser escrita li succeís, sempre el tindria a mà. El primer que s’esqueia, doncs, era adquirir un quadern força gruixut amb les tapes de qualsevol color que no fos el gris. Però allò no fou tan fàcil. Baixà a la llibreria papereria del barri i va demanar a la Pili quins tipus de quaderns tenia. Tots els que tenien tapes llisses i fulls sense quadricules ni ratllats, eren grisos o vermells. Davant la possibilitat de ser acusat de plagi, no li va semblar bé d’adquirir-los. No es veia escrivint “El quadern gris II: el retorn”, i les tapes vermelles li recordaven certs relats de l’Auster. La resta de quaderns tenien motius warholians (en versió Marilyn o de llauna de sopa) o d’en Bob Esponja, i tampoc no li semblava massa correcte escriure “El quadern de Bob Esponja”. Se’n va anar cap al centre, pensant que allò eren coses de les llibreries papereries de barri, i va entrar a l’Abacus. Allí troba més colors, de fantasia bàsicament, però no li van semblar massa correctes. Us imagineu un llibre seriós que es digués “El quadern fúcsia”, o “El quadern blau turquesa”? els motius de quadres escocesos tampoc no li van semblar prou dignes, ni els de surfistes, i els que lluïen les banderes americanes o anglesa no li feien el pes. El verd semblava que hagués de ser de contingut extrem i picant o ideològic i ecologista, i els que tenien fotos dels jugadors del Barça massa vulgars. Els de Chaplin poc ortodoxes i els de Tintín un pèl infantils. El negre era tètric i de dol, i el blanc semblava un informe de marketing: “El llibre blanc de les finances”. Finalment, no es decidí per cap, i pensà que això d’iniciar una carrera literària com Déu mana era més complicat del que semblava. I això que encara no havia passat a la fase d’escollir un bon bolígraf (o potser seria millor una ploma estilogràfica?)

3 comentaris:

Daniel Recasens ha dit...

Escriure sobre el fet d'escriure. Genial!

Ester ha dit...

Ja sé en qui t'has inspirat per escriure aquest text! Potser en un homenet que coneixem, aquell que triga tot un matí per escollir la tipografia per la carta que ha d'escriure?

Pau ha dit...

Cap color com el gris per fer quaderns. Queso expectant per saber el final, i del boli també.