dissabte, 9 d’abril de 2011

UN SENYOR AMB CORBATA



I, després, va arribar l’amor.

Però abans va arribar un senyor vestit amb un vestit barat, d’una talla massa gran per ell, i una corbata gastada, però bonica. I en obrir-li la porta i veure’l plantat al llindar de casa meva, intentant somriure però sense ensortir-se’n gaire, em vaig pensar que era la mort. No sé perquè, però ho vaig creure sincerament. Potser per que alguna cosa en ell no acabava d’encaixar. Feia olor a suat en aquella figura de pell i ossos i vestits barats massa grans i corbates gastades, però boniques. No ho sé. Feia massa calor en aquella primavera radioactiva per posar-se a pensar.

I l’home que jo em vaig pensar que era la mort em va dir bon dia i jo li vaig contestar bon dia, tot i que la meva mirada venia a dir què carai vols de mi, puta mort, amb aquesta calor que fa, però només li vaig dir bon dia i vaig esperar. L’home vestit amb un vestit barat i una corbata gastada, però bonica, va pensar que, ves per on, un altre que em confon amb la mort, i que per quins set sous a tothom li passava el mateix. Però no, ben pensat no podia haver pensat això. Per ser sincer, no sé que refonolls devia pensar, un home que recorda a la mort, de mi. Potser només va pensar que quina merda de calor que feia, que així no es podia anar fent visites per les cases amb vestit i corbata, i tot suat.

Després del bon dia, va seguir parlant. Va resultar un venedor d’assegurances. O, més ben dit, un empleat d’una companyia d’assegurances que no aconseguia col·locar ni un sol dels productes de la companyia, per lo que el nom de venedor també li venia gran. L’home del vestit barat i la corbata gastada, però bonica, em va parlar del seu producte estrella: l’assegurança de vida. I jo em vaig posar a riure del contrasentit de la paradoxa. L’home que jo havia confós amb la mort em volia vendre una assegurança de vida. Vaig riure molt, mentre ell, sense saber per què, una mica amb la manera de fer hipòcrita d’alguns comercials, reia amb mi falsament. I mentre reia, seguia suant desesperadament. Després havia d’arribar l’amor, em sembla que ja ho he dit, però en aquell moment reia amb un senyor a qui havia confós amb la mort i al que la venda d’assegurances gastades li anava massa gran. I que suava. Suava tant que estava convençut que d’haver existit un Premi Nobel a la Suor, aquell any de la primavera radioactiva li haguessin concedit a ell, amb tots els honors. Li vaig tancar la porta encara rient. El vaig sentir riure falsament darrera les frontisses de casa meva uns minuts, com esperant que me’n penedís i tornés a obrir-li la porta i poguéssim seguir rient junts; després es devia cansar i devia marxar. Segurament, ja sense riure ni res. Només suant.

L’amor encara devia tardar ben bé tres quarts d’hora a arribar...

2 comentaris:

Pau ha dit...

Molt bon final. Molt bon entremig i molt bon començamet.

Molt bon total!

El Profà ha dit...

No, si al final m'ho acabaré creient... gràcies Pau!