dilluns, 20 de setembre de 2010

TAULETA DE NIT: No hi ha terceres persones, d'Empar Moliner



Vaig saber d’aquesta autora a través d’algun article a la revista Descobrir i, sincerament, em va encisar. Després, vaig descobrir més col·laboracions al diari Avui i vaig constatar la seva presència entre irreverent i histriònica als matins de TV3. I faig servir aquesta expressió abstracta en quant a les seves presències televisives perquè, sovint, l’he vista en la pantalla del bar on anava a esmorzar, sense escoltar més so que la música ambiental del local, podent constatar així la seva expressivitat no només facial, sinó també la corporal, amb moviments nerviosos, inquieta.

Informat de la seva vessant literària, doncs, feia temps que maldava per entrar en el seu univers diguem-ne més literari i intel·lectual, i finalment ho he fet amb aquesta obra.

Val a dir que fer una ressenya sobre un llibre de contes, deu en aquest cas, em resulta més complicat que fer-ho sobre una història única. N’hi ha que m’han agradat més (La sessió de maquillatge, La guia Michelin, A ella no li agrada que se sàpiga) i n’hi ha que m’han agradat menys (La pregunta és: ¿per què aquest canvi de registre?, Wilson) i, com no, n’hi ha que ni fu ni fa. El cas és que dins de cada píndola, de cada exercici de creació, tant dels uns com dels altres, hi ha coses que m’agraden (per posar un exemple, de Wilson podríem citar el procés d’introspecció del pare adoptiu) i n’hi ha que no.

En síntesi, la sensació que m’ha quedat és que l’autora és tan impulsiva escrivint com ho és en les seves aparicions mediàtiques, en un exercici d’honestedat i de coherència prou significativa en els temps que corren. De totes maneres, si hom reflexiona sobre les tres peces que he destacat com a favorites, s’hi reflecteix una contenció i una maduració de la historia superior a les altres, que es deixen arrossegar més per una intenció més d’improvisació.

Un altre aspecte destacable d’aquestes deu històries és el tipus de llenguatge que empra: clar i directe, molt aproximat a un llenguatge de carrer, més en el sentit de popular que no pas en el de col·loquial (per exemple, l’autora no dubta en fer parlar en castellà l’empleada de la caixa d’estalvis quan s’adreça al “seu” colombià), tot i que s’esforça en que aquest llenguatge, el seu lèxic especialment, s’adeqüi a la correcció normativa: fa servir l’expressió clenxa en lloc de ratlla quan esnifa cocaïna, usa la paraula bufat per expressar la seva borratxera (tot i que si li interessa, també pot dir que va “piripi”), sense que en cap moment es perdi la sensació de populisme i, això és d’agrair, fent totalment intel·ligible cada frase del text.

La sensació global que em queda després de la lectura és bona, tot i no ser la genialitat que un s’esperava. El que tinc clar és que haurem de llegir més literatura de l’autora per fer-me una idea més aproximada del seu imaginari literari.