dilluns, 27 de setembre de 2010

TAULETA DE NIT: La vall del miracle, d'Armando Vericat



Aquest és un relat que m’ha sorprès gratament, per diferents motius. Primer de tot, per la seva ubicació temporal (s. XVI), allunyada de la contemporaneïtat i del gastat període guerra-postguerra, sent aquest darrer paisatge històric encara avui un dels principals escenaris narratius de molts dels nostres autors. Després, per la seva ubicació física, també allunyada dels panorames narratius habituals: tot i que la trama comença a la Catalunya Nord, el gruix de les seves pàgines es desenvolupen entre les comarques frontereres del Principat (Baix Ebre, Terra Alta) i, principalment, del País Valencià (Baix Maestrat, a la població de Traiguera, sobretot). Però també pel seu protagonista, el rector de Bot i després frare del santuari de la Font de la Salut, amb els seus embolics de faldilles (mossèn saltapatis, li posen de malnom) i els seus companys de treball i oració, una colla de frares que tenen al seu càrrec les instal·lacions de l’ermita i els camps de la seva rodalia. Donats els peculiars protagonistes de la història, uns personatges sòlids i ben construïts, i la seva investigació criminal, no es pot evitar de trobar-hi una certa inspiració en la genial obra del semiòtic Umberto Eco, El nom de la rosa, però en un to molt més desenfadat i una certa orientació a la comèdia intel·ligent. Si tot això no fos prou, l’autor també introdueix una pinzellada de literatura fantàstica de terror en la resolució del crim, barrejant-hi a la història la creença per part d’un dels frares, el Canareu, de l’existència d’un home llop a les muntanyes que envolten el santuari. Finalment, cal destacar un lèxic ric i viu, típic de la zona on es desenvolupa l’acció, però gens farragós. Però tots aquests motius, tot i ser importants, no són el que fan que la narració m’hagi enganxat despietadament. La clau està en la credibilitat, en el ritme de la narració, i en la seva construcció perfectament mil·limetrada que fa que no es trobi res a faltar, i alhora que res no sigui superflu (exceptuant, potser, un darrer capítol que resulta balder a la resta de la història).

L’estructura segueix els cànons clàssics de la literatura negra, amb un assassinat per resoldre, l’acusació injusta i posterior condemna d’una persona aparentment innocent, i la resolució final amb sorpresa inclosa, que òbviament no desvetllaré en aquestes línies.

L’autor, en aquesta seva primera novel·la, aconsegueix un retrat introspectiu des d’una perspectiva històrica de la seva Traiguera natal digne de la Mequinença de Jesús Moncada, tot i que al seu aire i d’una manera molt més caricaturesca.

En definitiva, una lectura molt i molt recomanable, lleugera però lúcida i interessant sense perdre de vista un puntet d’humor contingut, i que penso que seria molt recomanable per a fer llegir a alumnes de batxillerat, tant per la perspectiva històrica com pel seu interès literari, com, simplement, per mostrar al jovent que llegir no sempre és una feina complexa i avorrida.