diumenge, 18 d’abril de 2010

TAULETA DE NIT: El sabotatge amorós, d'Amélie Nothomb




Amb l’Amélie tinc un problema de consciència: per norma general, no m’agrada gaire el que escriu (amb l’honrosa excepció de Diari d’Oreneta, que estava bé) però m’encanta com escriu, tant per l’absolutisme i el convenciment d’unes reflexions absurdes, que afirmades per qualsevol altre autor podrien semblar estúpides (la rotunda necessitat de la guerra amb els nens de l’Alemanya oriental o el convenciment irracional de ser mereixedora del Premi Nobel de Química, se m’acut com a exemple) com per l’estil directe però en cap cas exempt d’un component literari molt potent.
Aquest problema se’m planteja des de l’inici: m’ha costat entrar en la història (igual que em va passar amb Metafísica dels tubs i, sobretot, amb Biografia del hambre (ignoro si hi ha versió en català) però un cop dins, gaudeixo molt llegint els seus escrits. És com banyar-se al mar, costa entrar i l’aigua sempre sembla freda, però un cop t’hi has llençat, tots els prejudicis inicials desapareixen.
En acabar el llibre, però, no puc evitar aquesta sensació tonta de no saber ben bé què és el que m’han explicat i, encara pitjor, per què m’ho han explicat.