dimarts, 6 d’abril de 2010

BERLIN A LES 19:00 h



La primera imatge és lletja, ferro rovellat i panells de vidre brut. L’estació d’Alexanderplatz no té cap atractiu per molt que un s’hi esforci. Ni observada des de les seves entranyes, ni perfilada des de l’exterior de la mateixa. L’accés a l’hotel es fa a través de la plaça, concepte bastant estrany en la ciutat ample i de línies rectes, la mateixa plaça no es troba definida, amb edificis en el seu centre, l’estació en superfície, tramvies travessant-la horitzontalment i la gran torre de comunicacions perforant-la verticalment, ambdós silenciosament. L’ambient és més humit que fred, però la temperatura és més baixa i fa aixecar al viatger les solapes de l’abric per protegir-se el clatell. En un racó, davant un centre comercial del tipus corte inglés, paradetes artesanals i de menjar, una barreja d’olors tradicionals i d’exòtiques, igual que la barreja de músiques de cada barraca i de l’escenari en viu. Música de guitarra, aroma de llenya i salsitxes i pa torrat, sons d’acordió amb curry i formatges, i el soroll de les rodes de la maleta travessant el paviment. L’entrada a l’hotel és sòrdida, flanquejada per un bistro trattoria i un Burger King, amb un mostrador encongit amb un mostrari de postals per als turistes al final, que confonen al viatger.

Els ascensors es desplacen a velocitat supersònica, després la maleta roda amortida sobre la moqueta. Habitació 833: la primera impressió és decebedora per la mida i per la manca de les vistes panoràmiques sobre la ciutat que anuncia la publicitat (fet i fet, uns altres edificis grisos, probablement d’oficines, i les obres d’un aparcament subterrani). Després, en instal·lar-se, el viatger constata que tot el que té de petita ho té de confortable, no és la típica habitació despersonalitzada d’hotel, i s’hi sent a gust.

En sortir, després del ritual de desfer la maleta, ja s’ha fet fosc. La foscor de la primavera berlinesa és, òbviament, més fresca que la obscuritat de l’entretemps mediterrani, i tot i que la temperatura ha seguit descendint, segueix sent suportable. Un tomb per la plaça constata una nova decepció (tot i que en la resta de dies, només se’n produirà una altra, tota la resta serà admiració i plaer per als sentits): el rellotge mundial no deixa de ser una cosa anecdòtica, un objecte absurd i inintel·ligible, i no la meravella que anuncien les guies turístiques. Un breu passeig per Nikolaiviertel (barri de Sant Nicolau), passat l’Ajuntament vermell, ens reconcilia amb l’objecte del viatge per sobre de les seves molèsties: pas curt, calma silenciosa, recolliment, observació àvida de les arquitectures desconegudes, especialment la màgia de la Nikolaikirche o església de les dues punxes, dels paisatges urbans tradicionals, cosa poc freqüent en un Berlin constantment reconstruït. Un sopar tradicional i poc saludable en una taverna plena de turistes (currywurst i cervesa) i un cambrer entre malcarat i passota, que ens reclama que els seus serveis no estan inclosos en el compte amb una targeta de color taronja llampant, per acabar desfent el passeig de bracet, com dos nuvis que s’acaben de retrobar.