El dia que van inaugurar el
mundial de futbol del Naranjito, al Nou Camp, va morir l’avi. Fou una cosa
sobtada, vull dir que no estava malalt ni res. Una aturada cardíaca. Suposo que
és per això que no va venir ningú al tanatori. Es podria dir que el seu fou un
funeral ben trist, si no fos perquè això seria una redundància. Però a la
tristesa clàssica d’aquests tipus d’obituari caldria afegir-hi la de veure tan
poca gent a l’església, amb el que l’avi havia estat!
Uns anys abans, el 20 de novembre
de 1975, havia mort l’àvia d’unes febres que anava arrossegant de feia temps. L’ambient
polític era dens i feixuc, i de sobte s’enrarí encara més quan un senyor en
blanc i negre va dir mig plorant per la tele que españoles, Franco ha muerto. Els carrers s’ompliren de gent a favor
i en contra de la mort d’aquell tal Franco, com si es pogués estar a favor o en
contra de la dama de la dalla, que sabem que tard o d’hora ens ha de venir a
fer una visita de cortesia a tots i cadascun de nosaltres, ens agradi o no.
Així que la gent de bé, com eren les amigues i companyes de l’àvia, van decidir
estar-se a casa per evitar aldarulls, menjant galetes i prenent-se una xocolata
calenta, i així poder tafanejar a la televisió a veure ara què, a més dels
insignes funerals del que havia estat Cap d’Estat, a més de capsigrany i una
mica capdesuro.
Amb els Jocs olímpics de
Barcelona, mentre en Cobi era presentat en societat i es feien apostes sobre si
l’arquer aquell mig esguerrat arribaria a encendre el pebeter amb la seva
fletxa de foc, va morir el pare. Vam vetllar-lo sentint de fons, al garito del
conserge del tanatori, la Cavallé i el Mercury esgaripar allò de Barcelona,
Barcelona i, quan ja ens retiràvem per dur-lo a l’església, el amigos para siempre d’aquells gitanos
horteres que es van fer tan famosos i van acabar tots barallats.
La mare va morir el mateix
dia que en Floquet de Neu, anteriorment conegut amb el nom artístic de Copito.
Potser, així d’entrada, no fou una mort tan vistosa com les anteriors, però per
als que som barcelonins de soca-rel, no es moria només un exemplar únic de bèstia
peluda de cabells blancs (i, òbviament, estic parlant d’en Floquet,
anteriorment conegut com a Copito, i no de la mare) sinó tot un símbol de la
ciutat. Al cementiri no es parlava d’altra cosa. I en Miquel, el meu germà
gran, va patir un accident mortal amb la seva moto quan es dirigia a la Plaça
del Fòrum, a veure si el Clos la cagava en la cerimònia inaugural d’aquella
cosa anomenada de les cultures, com era el seu costum.
Ara ja no em queda ningú.
Vistos els precedents, i sabent que el proper seré jo per força, sempre reso
perquè tardin el màxim possible a concedir uns Jocs Olímpics a la capital de
l’estat espanyol. Perquè concedir-los-hi, els hi concediran tard o d’hora,
d’això n’estic absolutament segur. O potser us penseu que jo sóc immortal?
4 comentaris:
El relat seria millor seria necrologia familiar. No pateixis home, ningú pot demostrar que tu no siguis immortal.
És clar que és molt millor morir-se coincidint amb un esdeveniment d'aquests que dius, perquè si no, la gent t'oblida amb molta facilitat, però també es veritat que no hi ha moltes ocasions.
Quina família més ben organitzada, sempre buscant dates cèlebres... Quanta imaginació que tens, noiet!!!
quin iuiu...jo aniria a viure dalt d'una muntanya com en Kilian Jornet, sense cinemes ni parcs temàtics ni esdeveniments...
Publica un comentari a l'entrada