dimarts, 11 de juny de 2013

MICCIÓ IMPOSSIBLE



Poques vegades he tingut una alegria tan gran com aquella tarda ennuvolada de finals de desembre en que vaig trobar un urinari públic. Si, si, de debò, així sense buscar-ho ni res. I és que són una rara espècie en el nostre hàbitat; de fet, jo els creia totalment extingits a la ciutat, com els Tyrannosaurus rex, els diables de Tasmània o els poetes hendecasíl·labs. Per això alguns carrerons foscos i amagats de la part vella fan aquella fortor intensa d’amoníac aigualit. Però jo no sóc un d’aquests individus que s’alleugen allà on poden, no senyor. Normalment sóc dels que demanen un cafè (sol, llarg i amb sacarina) en algun bar i aprofito per demanar si són tan amables d’indicar-me on és el servei. Malaguanyat cafè, la majoria de vegades ni el toco, perquè aquestes coses de la fisiologia t’agafen on t’agafen, és a dir, on menys t’ho esperes, i no sempre tens disponible un bar com el del Casino, amb els seus lavabos llustrosos i polits, amb l’elegància que els hi atorguen, a més dels daurats i els marbres nobles, les tovalloles netes i esponjoses, i aquella fragància eterna de lavanda... o els de l’Hotel Central, moderns i funcionals, tot acer inoxidable i vidre esmerilat, i miralls immensos per tot arreu, que, malgrat la fredor que traspuen, són higiènicament certificats, i l’aroma intens de Don Limpio ho ratifica.

No. La majoria de vegades t’has d’acostar al Bar Manolo de torn i aguantar la respiració mentre canvies l’aigua de les olives, tant per l’olor de l’establiment a oli de solera, senyora, trenta anys a la fregidora i els que li queden, i està pràcticament com el primer dia, eh? com per la ferum pestilent del lavabo, que t’entren ganes de dir-li al senyor Manolo de torn que hi ha una cosa que es diu lleixiu, i que no és pas per fer carajillos, sinó per desinfectar-ho tot ben desinfectat. Així que qualsevol s’atreveix a dur-se aquella tassa de cafè (sol, llarg i amb sacarina) als llavis.

Però aquella tarda en particular semblava que els establiments d’hostaleria en general s’haguessin fet fonedissos. En Morales (no el director de cinema, l’altre) s’havia encaparrat a convidar-me a dinar al seu nou loft en ple centre històric, suposo que per pinxejar una mica. I aquests dinars, ja se sap. També van venir en Caparrós, el Muntané i en Gramanet, i no sé qui més. I au, ja tens tota la colla allí reunida i vinga a fer cervessetes fins que van arribar els del catering. D’entrant gaspatxo o suc natural. I llavors, els vins. I aigua fresqueta, amb gas o sense gas? I després del cafè licors, oi? Com que licor de fruites? Però si tinc un Glenfiddich de 30 anys, home de Déu!

I no, no cal que m'acompanyeu, aniré tot fent una passejada, a veure si se m'aclareix una mica el cap.  M'anirà bé una mica d'aire fresc. Si, vosaltres també, cuideu-vos. Au, a reveure. 


I si, ja ho sé, hauria hagut d’anar al lavabo abans de sortir del loft. És el que sempre els hi deia als meus estimats fills quan eren canalla si havíem de marxar a algun lloc. Però el cas és que no hi vaig anar.

(Continuarà)

4 comentaris:

Carme ha dit...

ostres, ostres, ostres, quina intriga pixanera que ens deixes aquí!!!! :DDD

Pau Roig ha dit...

Com què continuara?
Ara estic intrigat fins la setmana que ve, suposo?

novesflors ha dit...

:) Bé, ja veurem què passa.

(Gràcies per les teues aportacions. He triat la de la A pequè m'agrada més.)

Consol A. Rusiñol ha dit...

Sembla que el tema està de moda. Conec un fotògraf, Siqui Sànchez, que està fent un projecte que es diu "Toiletplanet" i és un recull de fotografies de lavabos d'arreu del món. Se'n poden veure algunes en el seu web.
Friso per saber com continuarà tot plegat.